La setmana passada ens van deixar dues persones que formaven part d’un món que va ser fonamental per a la recuperació del país i que, a poc a poc, ha perdut pes, influència i certa inquietud nacional. Es tracta d’Emili Marín, capellà, escriptor i director de la revista Saó durant diversos anys –publicació que ara ha tret el seu número 500 i que compta amb quasi mig segle d’història– i d’Aureli Argemí, fundador del CIEMEN i secretari de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré durant els seus últims anys de vida, quan aquest religiós va haver d’estar a l’exili durant anys degut a la persecució franquista.
L’església catòlica de base, amb una sensibilitat progressista evident i amb una perspectiva nacional ambiciosa, va ser determinant en la lluita contra la dictadura a l’hora de demostrar que hi havia una església allunyada de la cúpula, fins i tot directament enfrontada als seus plantejaments, tot i les limitacions que imposava la clandestinitat a l’hora d’exhibir aquesta dissidència. Tant Argemí com Marín van formar part d’aquest món que avui ja no té la influència d’abans, en tant que les noves generacions s’han mostrat clarament distanciades d’aquest àmbit, llevat d’excepcions puntuals.
Tot i així, l’església continua jugant un paper que no es pot obviar en la societat de hui, i per bé que la seua influència siga menor, hi ha exemples que continuen inspirant part d’aquesta comunitat. Argemí, en concret, va ingressar a l’Abadia de Montserrat als anys quaranta, un temple que és història viva del país i que ha sigut protagonista de molts dels esdeveniments que van contribuir a enfortir-lo i a recuperar-lo. Argemí va acompanyar Aureli Maria Escarré al seu exili a Itàlia, després que l’abat de Montserrat declarara al diari francès Le Monde que la dictadura franquista, tot i declarar-se com un Estat catòlic, no obeïa –ni de bon tros– els principis d’aquesta doctrina.
Allò va servir per a evidenciar el que calia evidenciar: el franquisme no representava l’església ni viceversa, sinó que al darrere hi havia una religiositat de base oposada, en bona part, a aquell règim dictatorial. Més tard Argemí fundaria el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, el CIEMEN, encara en funcionament, i s’implicaria també en diverses iniciatives favorables al dret a decidir i a la defensa de la llengua catalana.
Pel que fa a Emili Marín, ell mateix va ser un dels qui van contribuir a la fundació de la revista Saó, degana de la premsa en català al País Valencià, al juliol del 1976. Compromesa amb les premisses renovadores del Concili Vaticà II, que van servir per apropar l’església catòlica al conjunt de la societat, Saó, com Emili Marín, han actuat com a pont entre diversos sectors compromesos, però no sempre aproximats, de la societat, com ara l’església catòlica i l’activisme per la normalització del català al País Valencià. Fruit d’aquesta virtut va ser el reconeixement de Marín com a fill adoptiu de la ciutat de València el 2016. Aquell mateix any, Aureli Argemí va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Sense persones com ells i tot el que van representar la involució en què vivia instal·lada la dictadura hauria sigut molt més difícil de combatre. Sense Argemí i Marín, i sense les persones que coincidien amb les seues inquietuds, l’església catòlica hauria viscut més còmoda en la regressió. Els homenatges que estan rebent ambdues personalitats no són només coherents, sinó que són una obligació. Més encara en els temps actuals.
