Les persones que hagin hagut de ser testimoni dels moviments de terres per construir una autopista al seu país, a la seva comarca, al seu paisatge, encara deuen dur l’escenari a la memòria com un malson. Se suposa que tractem amb persones de sensibilitat mitjana per amunt, ja que també n’hi ha moltes que viuen aquestes salvatjades com uns joiosos heralds del desenvolupament i, sobretot, del progrés. Deixant de banda el judici de les persones que ara mateix no ens interessen gens, aquests moviments de terres, més enllà del seu objectiu, ens il·lustren sobre la capacitat destructiva de la nostra espècie. Diríeu que és l’especialitat distintiva de l’espècie, almenys durant els temps de preparació de les grans construccions. Una vegada realitzades, les percepcions es diversifiquen. Record un dinar amb un artista plàstic i un empresari, després d’haver-se obert l’autopista de Palma a Inca (Mallorca, és clar): l’artista fou qui encetà el tema, agraint al traçat de l’autopista uns nous angles per contemplar el paisatge. A continuació, i de manera sumària, lamentà alguns efectes destructors de l’obra, per finalitzar amb una sentència pronunciada en to de làpida commemorativa: “No es pot anar contra el progrés”. L’empresari li va fer d’eco, “És vera, no es pot anar contra el progrés”.
Fins a quin punt una autopista és signe de progrés? Em declaro incapacitat per respondre aquesta pregunta, però suposo que, en el bastiment de la resposta, hi deuen intervenir factors diversos, complements indirectes i circumstancials: per a què, quan, on... es construeix l’autopista. Una autopista pot tenir com a finalitat facilitar la perpetuació de la barbàrie, i les autopistes a Mallorca i a Eivissa potser participen d’aquest objectiu. El creixement desmesurat i desbaratat demana autopistes, per a la construcció de les quals inevitablement vindrà més gent a l’illa, per a la qual s’haurà d’acabar construir més cases i per al manteniment de la qual haurà de venir més turisme, s’haurà d’ampliar l’aeroport o construir-ne un de nou —com va estar al pensament d’alguns mandataris fa un parell de decennis— i acabar/recomençar fent una altra autopista. Una autopista pot no ser més que una anella de la infernal destrucció d’un país i ser percebuda, alhora, com una via cap a un estadi superior de la civilització.
En estar acabada la gran obra, la majoria de persones oblida el malson del moviment de terres, aquella maquinària pesada deixant en l’aire la intimitat de la terra, el cor del paisatge. Grans roques tretes del seu lloc natural, arbres arrels en l’aire, l’ordre dels sembrats destruït, síquies estroncades, espais que no tornaran a ser emparats per l’ombra dels pins o les alzines. Les entranyes de la terra a la vista de gent externa. La maquinària triomfant sobre les edats de la geologia. I, sobretot, un paisatge del qual ha estat expulsada la història del país —el paisatge és el motlle de la història dels països: si més no, en són les fites essencials.
Però aquesta hecatombe no s’esborra de totes les memòries, ja que la ferida a la terra s’ha reproduït en el cor de moltes persones, i l’asfalt no fa més que intoxicar-la. Aquestes persones fan part de grups, associacions, formacions polítiques que tenen el respecte a la terra en el centre del seu ideari. Ja sabem que aquest ideari no contamina en cap cas la dreta política del país i només en part el centreesquerra. No, la bandera de l’ambientalisme, del conservacionisme —que no és la del conservadorisme— l’enarboren les forces nacionalistes d’esquerra, que sempre lluiten contra els huracans dels falsos interessos immediats proposats i atiats per les dretes.
Doncs bé, en el cor d’aquestes forces nacionalistes d’esquerra, un terratrèmol polític amenaça el present i el futur d’una històrica aliança: el Consell Insular de Mallorca, amb un militant de Més (PSM+Iniciativa Verds) al davant, està a punt d’emprendre la construcció d’un tram d’autopista, que perllongarà fins a Campos la que ja uneix Palma amb Llucmajor i que, tot i que no s’ha explicitat, està cridada a arribar fins a Santanyí.
El Consell no ha tingut una legislatura del tot feliç, especialment en la seva política cultural, desenvolupada per gent del PSIB. I si ara la legislatura acaba en temps de moviment de terres? Tindríem una imatge d’una brutalitat irremeiable com a fons de tota la campanya. No sap ningú d’on trauria Més els arguments per convidar els electors a confiar-hi. I val a dir que un bon resultat de Més és, amb quasi total seguretat, imprescindible per a un nou govern de progrés, tan necessari en un moment en què totes les dretes tenen com a principal objectiu parapetar aquestes illes contra la influència del catalanisme separatista, els futurs cops d’estat, etc., etc.
