L’etnicista i segregador Joan Fuster

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En Joaquim Maria Puigvert, el que hauria de ser el director de la tesi que tinc aparcada, em va recomanar un llibre no fa gaires setmanes. Amb ell i un grup d’estudiants de la Universitat de Girona vam anar, ara deu fer un parell d’anys, a passar uns dies a la Cerdanya per estudiar l’impacte de la frontera en la vida dels cerdans de banda i banda de la ratlla imaginària. Vam visitar l’hospital transfronterer, vam anar a peu de Puigcerdà a La Tor de Querol i vam passar hores amb l’Albert Moncusí, professor d’antropologia a la Universitat de València i autor de Fronteres, identitats nacionals i integració europea, una tesi doctoral convertida en llibre per l’Editorial Afers, centrada en les relacions transfrontereres en aquesta comarca dividida en dos estats i, alhora, en dues províncies.

 Arran d’aquesta escapada i no només per aquest motiu, en Puigvert sap que m’interessa l’efecte nacionalitzador de les fronteres, conèixer com aquestes línies en el mapa condicionen el dia a dia dels qui hi viuen a prop i fixar-me tot allò referent als territoris que conserven trets singulars a causa dels atzars i les fatalitats de la història. El llibre que em va recomanar es titula Lugares fuera de sitio. Viaje por las fronteras insólitas de España i és obra del periodista Sergio del Molino. Es tracta d’un recorregut pel que ell en diu “rareses anacròniques”, “territoris-frontera”, “fronteres vives”, els “cantons doblegats del mapa”. Es divideix en quatre grans blocs, començant pels territoris situats a l’entorn de l’estret de Gibraltar, seguint pels Pirineus catalans i la frontera entre Espanya i Portugal, per acabar amb els enclavaments generats per la divisió provincial de 1833.

Gibraltar, Ceuta, Melilla, Olivença, Rihonor de Castilla, Andorra, Llívia, el Racó d’Ademús, el Comtat de Treviño, la Vall de Villaverde i les seves singularitats, les seves tensions, les seves incoherències, la seva convivència, la seva història. Certament, aquest és un llibre que sembla que se m’hagi fet a mida. Sí, gasto aquesta mena d’excentricitats: he anat de viatge a Gibraltar, agafant després un ferri a Algesires per anar fins a Ceuta. He travessat a peu la frontera entre Lituània i Rússia per agafar un taxi il·legal i atrotinat i passar uns dies a Kaliningrad, l’enclavament rus situat sobre l’antiga Königsberg prussiana. Quan vaig a Andorra procuro visitar la Casa de la Vall, seu del govern andorrà, i passar per la llibreria La Puça a veure quins estudis històrics o sociològics hi trobo. He fet algun article comparant les formes d’organització política araneses i andorranes. He recorregut els revolts que van de Portbou a Cotlliure només per notar-hi les conseqüències de les guerres i els tractats internacionals, tal com ho va fer el mateix Sergio del Molino, en el seu cas enredant uns amics: “els vaig fer parar a Portbou, i els vaig guiar fins a la tomba de Machado a Cotlliure. Pobres desgraciats, quina manera de malgastar un dia de platja i cervesa amb freds d’exili i versos de batxillerat”.

Parlar de fronteres amb asèpsia i serenitat, si et toquen de prop i t’interpel·len, es fa difícil. Les fronteres porten irremeiablement a parlar de les nacions i dels estats, de les atrocitats i les injustícies, de les ocupacions i els alliberaments. L’autor posa especial èmfasi en defugir qualsevol mena de biaix o militància, ens parla del patriotisme constitucional de Jürgen Habermas, considera que Espanya és un “instrument de convivència” i explicita literalment que ell no és nacionalista. Intenta desarmar-nos. I aquí és quan en aquest llibre, interessant i molt ben escrit, hem de posar-nos la mà a la cartera. És fàcil posar-se la bata blanca del forense quan el temps permet veure-ho tot amb prou distància, però no ho és tant quan parlem de fets que encara omplen les pàgines dels diaris, com és el cas del País Basc i Catalunya.

Molt poc nacionalisme, diu, però quan passa per Llívia, aprofita matusserament unes visites de Manuel Fraga a l’indret com a ministre per fer una mena de caricatura de l’independentisme com un moviment d’aprofitats que tant aviat han abraçat el falangisme com la bandera estelada, moguts sempre per una adhesió irracional a la intolerància ultramuntana. Llívia, segons l’autor, hauria estat un indret que hauria viscut la Guerra Civil sense traumes ni violències, on tot hauria transcorregut amb normalitat, amb simples canvis de camisa en funció del règim imperant. La realitat és que abans que la dictadura franquista hi suprimís la democràcia, a Llívia hi havia una majoria catalanista d’esquerres i que després del conflicte hi va haver 14 judicis sumaríssims. D’imprecisions com aquestes n’hi ha diverses. Per exemple, quan indica que el tractat dels Pirineus va fer que la part nord de la Cerdanya perdés els seus trets culturals i la seva llengua “en poques generacions”, quan aquest fenomen no es produeix amb força fins després de la Primera Guerra Mundial, o quan atribueix la denominació “Catalunya Nord” a una qüestió de militància nacionalista, per bé que els habitants de la franja que va de Salses als Pirineus es fan dir catalans amb normalitat sense que això hagi d’implicar necessàriament una adscripció a cap causa política.

Se li torna a veure el llautó quan les pàgines ens traslladen al Comtat de Treviño, enclavament de Burgos dins la província d’Àlava. Explica que a les carreteres els rètols amb els noms castellanitzats són modificats amb esprai per posar-hi el nom en èuscar. Es veu que això ell ja ho ha viscut a el País Valencià i que aquestes pintades tenen una “funció intimidatòria” de “l’activisme polític nacionalista”. En un exercici de nacionalisme banal, els rètols en castellà passen a ser allò normal, mentre que els drets lingüístics dels autòctons es converteixen en militància fanàtica. En aquest aiguabarreig, com no podria ser d’altra manera, hi apareix ETA i, com que no troba cap ciutadà que li defensi la pertinença arbitrària d’aquell territori a Castella i Lleó, “sospita” que hi ha “una minoria que calla”: “en la comarca dels hòbbits en saben molt de por i d’amenaces: l’esprai de les senyals és l’estela d’altres temps”, deixa anar de manera arbitrària.

Però el que realment se li escapa de les mans per esdevenir delirant és el tractament de l’obra de Joan Fuster, quan s’hi refereix per parlar del Racó d’Ademús. Afirma que Fuster considerava que “les comarques castellanoparlants de Castelló, València i Alacant” són “excrescències adherides per Espanya al cos nacional valencià”.  És clar que Fuster sabia perfectament que Espanya no existia quan aquestes comarques van passar a formar part del Regne de València i, per tant, mai hauria fet tal afirmació. Però no s’acaba aquí. Prenent descontextualitzadament un fragment de Nosaltres, els valencians afirma que Fuster “és etnicista i segregador i beu dels pous més racistes de la doctrina. Sorprèn llegir una cosa així en una data tan tardana com 1962 quan Auschwitz ja havia desacreditat qualsevol plantejament ètnic”. Aquesta astracanada segueix a unes línies del suecà que parlen de la dualitat valenciana, pel fet d’estar format, el País Valencià, per comarques catalanoparlants i comarques castellanoparlants des del seu inici. El que no diu l’autor és que Fuster, a la mateixa pàgina on apareix el fragment que ell esmenta, retreu al valencianisme haver-se oblidat sovint dels valencians de parla castellana -“no han tingut cap escrúpol de prescindir dels altres valencians”, diu- i, un parell de pàgines més enllà, considera que l’única manera de superar aquesta dualitat “serà buscar-li un enquadrament nou” que faci que els valencians castellanoparlants participin de la condició de poble del País Valencià, tot i que sap que el “jacobinisme espanyol” intentarà dificultar aquest “hàbit federatiu”.

Al suposat racisme Fuster, Sergio del Molino hi contraposa el pensament d’un altre valencià d’origen, el Paco Candel que va escriure Els altres catalans. Aquest sí que hauria estat capaç de formular un plantejament inclusiu que fes participar tots els ciutadans de Catalunya en un projecte compartit de comunitat, unes idees “que van influir molt en el catalanisme progressista, que més tard encarnarien el PSUC i el PSC”. És clar que Candel abans de morir hauria comès el pecat d’escorar-se “cap a un catalanisme una mica contradictori amb les seves idees de la dècada de 1960 (va arribar a manifestar l’any 2003 la seva simpatia per Esquerra Republicana)”. Si en comptes de mirar aquesta evolució de Candel des dels prejudicis ho fem des de les dades, veurem que no hi ha cap incoherència: precisament, de tot l’arc parlamentari català, ERC és la formació més capaç de fer prescindir als seus votants de la qüestió lingüística, és a dir, la que té menys distància percentual entre votants castellanoparlants i catalanoparlants.

Aquestes reflexions sobre la qüestió catalana ja van molt més enllà del nacionalisme banal de sobreentesos, descuits i llocs comuns sorgits d’una innocència aparent. Llegir unes ratlles de Fuster i oblidar deliberadament les que segueixen o pressuposar que el suport a una formació política et fa connivent amb l’etnicisme, malgrat les evidències empíriques indiquin el contrari, ja va una mica més enllà. Diu Sergio del Molino, en aquest mateix llibre, que el propagandista “està fet de prejudici pur” i “obvia tot el que no serveix al seu discurs”. Doncs això mateix.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).