Tot sovint, vivim enganxats a les mateixes preocupacions que els nostres predecessors. Moltes de les cabòries que ens semblen filles del nostre temps, no passen de ser l'etern retorn d'un problema que ha rodolat pel pas dels anys.
Fa un parell de setmanes, seia al teatre La Gleva quan un dels actors va etzibar: “Casi tots els invents moderns van a parar a n’això: a dur pressa. Les màquines, els motors, les locomotores, els elèctrics, tota mena de telègrafs, els automòbils, els globos, el género chico, el cinematògraf, les bicicletes, i biciclasses, tot s’ha inventat per anar de pressa”(sic).
El text el va escriure Santiago Rusiñol, amb el pseudònim de Xarau, a l’Esquerra de la Torratxa el vuit maig de 1908 i és part de l’obra L’important és participar dirigida i representada per Jordi Cornudella, Blanca Garcia-Lladó i Clara Manyós.
Mentre avançava el text -“penseu que com més roden les màquines, més necessitats van sortint i s’han de fer rodar més de pressa, i que una cosa empaita a l’altra, i que tanta pressa no és viure”(sic)- em va atacar la idea que aquelles paraules ja les havia llegit abans.
Descartant haver estat lector dels divertits articles de Rusiñol -des d’ara a la llista de pendents-, em va venir al cap un llibre de Helen Hester i Nick Srnicek que he consultat fa poc. Afer Work. A History of the Home and the Fight for Free Time (Verso, 2023) és un dels assajos més destacats publicats l’any passat en llengua anglesa.
Els autors hi analitzen, entre altres coses, l’evolució de les tasques domèstiques i l’impacte que han tingut les noves tecnologies sobre aquestes. Tot plegat, pensant en si aquest progrés dels estris ha servit per ampliar el temps lliure del qual disposen les persones, “prerequisit per a qualsevol concepció significativa de llibertat”. La tesi sobre aquest punt és contundent: les innovacions en tecnologies de la llar no han aconseguit pràcticament reduir les hores dedicades a la cura de la casa i tot el que se’n deriva.
“El 1900, els adults en edat de màxim rendiment dedicaven vint-i-sis hores a la setmana a tasques domèstiques, mentre que el 2005 això s’havia reduït només a vint-i-quatre hores a la setmana”, expliquen Hester i Srnicek. Encara més: “Per les treballadores de la llar a temps complet, el temps dedicat a les feines domèstiques no remunerades s’ha mantingut estable entorn les cinquanta hores durant tot el segle vint”. La industrialització, de fet, va contribuir a un canvi de l’organització social de les tasques de la llar “van ser individualitzades i concentrades cada cop més en la figura de la mestressa de casa”. Un factor, que a més, contribueix a la seva isolació.
Els motius són diversos i dos d’ells fan pensar especialment en el text del modernista català. D’una banda, el fet que l’augment de la tecnologia ha comportat, també, un augment dels estàndards de neteja o estètics i la irrupció de noves necessitats. “Cada estri nou es converteix en l’encarnació material d'una tasca, un imperatiu silenciós per treballar”. De l’altra, els investigadors afirmen que “no tenim les tecnologies que desitgem” perquè “les noves tecnologies han estat pensades i venudes com a substituts dels servents en comptes de formar part d’un repensar global de com cal fer aquestes feines”.
A més a més, una part dels enginys més que no pas estalviar temps de feina, el que fan és fer la feina més “suportable”. Això quan no ens encenen perquè no acaben girar fi o ens demanen tasques de manteniment infinites. Quin no ha tingut un malentès amb un assistent de veu o ha hagut de desembolicar un cable enganxat a la Roomba? Sobre aquests aspiradors automàtics, els autors assenyalen: “més que no posar les màquines al servei de la nostra distribució de la casa, estem ajustant la disposició de casa nostra perquè s’adapti millor a les màquines”.
Tot plegat, doncs, sembla més pensat per vendre nous estris, greixar la maquinària del capital i mantenir-nos disponibles per la productivitat intensiva que no pas per permetre’ns gaudir de temps lliure.
Davant d’això, Rusiñol ens adverteix “no porteu mai pressa!” perquè el que “corre més arriba primer” i “l’arribar de la vida és la mort”.
Tot plegat, Xarau ho escenifica amb una imatge impactant: “Mai haureu vist cop enterro que vagi al trot: tots van al pas. I és que inconscientment tothom pensa: aquet ja ha arribat, i no du pressa, i per arribar a no dur pressa, val més no córrer per arribar-hi”(sic).
Certament, això ens ensenya, també, que els canvis profunds a la nostra societat, demanen temps. Ara bé, potser sí que, per poder gaudir de més i millor temps lliure -un temps de lleure real- caldria posar-nos les piles i tenir-ne una mica, de pressa.
