L’art i la confrontació ideològica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana, el crític teatral d’EL TEMPS, Francesc Foguet, escrivia una crítica, La solitud del refugiat, al voltant La neta del senyor Linh, un muntatge del Teatre Lliure a partir d’una novel·la del sempre suggeridor Philippe Claudel. Foguet definia la faula com a “sensible i punyent”, el muntatge com a “delicat i intens” i elogiava el treball sobre l’escenari de Lluís Homar, un actor “que respira amb el públic, el missatge arriba nítid”.

El tancament de la crítica, però, tenia un punt pertorbador: “Així i tot, vista la situació sociopolítica d’avui, una obra tan bien faite va molt més enllà del teatre líquid i estetitzant que impera a l’escena europea? O servirà per a calmar, una vegada més, les males consciències dels públics més privilegiats?”. Em vaig sentir interpel·lat perquè, uns dies abans, havia tingut sensacions semblants. 

A l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) la companyia de Sol Picó representava l’espectacle de dansa Halab, un homenatge a 16.000 persones mortes en el Mediterrani en l’intent de complir el seu somni (malson, en realitat) europeu. Un voler despertar consciències i acabar amb la insensibilització que provoca la convivència amb la successió d'imatges dramàtiques, amb la sobreexposició (des de la distància) de la tragèdia. Un muntatge meritori, impactant, per moments, amb coreografia de l’artista alcoiana, interpretada per una vintena d’estudiants, ballarins i ballarines. Acabada l’escenificació, aplaudiments (merescuts), salutacions i somriures de la jove companyia.

Vaig fer una ullada al públic present: assidus del museu, seguidors de la dansa i fans de Sol Picó, gent de la cultura, algun periodista i polítics botànics. Em preguntava quanta d’aquella gent seria permeable al missatge xenòfob, insolidari i inhumà dels temps que corren. La resposta sembla òbvia. Quan algú em va preguntar què m’havia semblat, vaig respondre que, artísticament, era un bon espectacle. A banda d’això, em vaig interrogar en veu alta si no havíem assistit a una estetització del sofriment per a convençuts. “Es possible, però l’art s’ha de posicionar”, em va contestar l’interlocutor.

Vivim temps convulsos, d’una confrontació ideològica dura, la dimensió de la qual sols comencem a albirar. En aquest context, pren sentit el vell debat sobre el posicionament ideològic de l’art i dels artistes. Un espectacle de teatre o dansa que pose sobre la taula el drama dels refugiats sembla ara més valuós i pertinent, però el radi d’acció, l’abast de les propostes, té limitacions que són dures de pair. Es tracta, a més, de posicionaments amortitzats, que es donen per descomptat: la cultura és normalment on se l’espera, hi ha un component de previsibilitat. I difícilment canviarà la percepció d’aquells que són fora dels cercles d’influència, per educació o classe social

El dubte rau si amb propostes més combatives, que vagen directes al moll de l’os, amb ràbia i intencionalitat, com sembla suggerir Foguet, podríem combatre aquesta còmoda impotència, aquest anar fent inofensiu per reanimar les nostres consciències conscienciades. Potser la solució passa per desbordar d’alguna manera les cotilles de la correcció política, alenar en el clatell de la bèstia en comptes de subratllar l’obvietat. Un camí ple també de perills i contraindicacions. No és fàcil obtenir respostes convincents a preguntes pertinents.

Els creadors poden i deuen reflexionar sobre la millor manera d’incidir en una societat violentada i agitada com la nostra, sense oblidar que el compromís primer i ineludible és amb la pròpia obra, amb la qualitat de la proposta. El ben cert, tanmateix, és que la partida es juga en uns altres àmbits, en el carrer, les xarxes socials i els mitjans de comunicació convencionals. Amb actituds com la del patró del pesquer de Santa Pola, Pascual Durà, qui mantingué un pols amb el govern espanyol pels refugiats que havia rescatat i el guanyà. Que ha dit que, malgrat tot, tornarà a traure de la mar persones en perill. Com ja havia fet abans el seu pare, José Durà. Persones d’una dignitat i una moralitat absolutament admirables. Que empetiteixen els nostres discursos benintencionats.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.