Els crítics

La solitud del refugiat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les lluites pel progrés social són solidàries. L’Europa d’avui té dos grans desafiaments que s’entrecreuen: evitar la involució democràtica i les derives cap a l’autoritarisme, ben flagrants a l’Estat espanyol, i acollir els refugiats procedents de diversos indrets del món que fugen de la misèria i la guerra. Com a unió d’Estats, Europa ha girat l’esquena a les societats que la integren i practica unes polítiques que satisfan la voracitat de les oligarquies econòmiques i de poder. No és, de moment, una unió dels pobles i els ciutadans, vinguin d’on vinguin, en què es garanteixin els drets civils i polítics. 


 


 La neta del senyor Linh
A partir de la novel·la de Philippe Claudel 
Direcció: Guy Cassiers
Teatre Lliure, Sala Fabià Puigserver
15 de desembre


La neta del senyor Linh, un espectacle basat en la reeixida novel·la de Philippe Claudel, s’inscriu, segons el seu director Guy Cassiers, en un projecte d’abast europeu. El muntatge vol abordar el tema dels refugiats des d’una dimensió internacional. Cada estrena de l’adaptació, feta per actors i llengües diversos, es proposa adequar-se a cada context, on el debat i la realitat sobre els refugiats adquireixen ressons diferents. 

La neta del senyor Linh és una faula sobre la solitud del refugiat. Segueix fil per randa la novel·la de Claudel: Linh, un pobre vell que fuig de la guerra del Vietnam, arriba a França, acompanyat només de la seva neta, Sang Diû, que duu als braços. A més dels cadàvers dels seus, morts en un bombardeig, Linh deixa enrere les olors, els paisatges i els costums del país natal. L’única esperança que el fa viure és procurar un futur més digne per a Sang Diû. 

Sense abandonar la narrativitat, Lluís Homar explica l’odissea de Linh i, com un home orquestra, es posa en la pell de tots els personatges. Molt ben conduït, el llarg monòleg manté l’atenció de l’espectador i li contagia la vivència intensa de la desolació, la vulnerabilitat i l’afecte de Linh. El relat de la seva aclimatació al país d’acollida s’alterna amb les converses amb un jubilat solitari, el senyor Bark, amb qui comparteix la tristesa i l’isolament. Amb lenta tendresa, Linh concentra els esforços de supervivència a tenir cura de la neta, a qui canta una cançó de bressol i alimenta d’arròs.

Flanquejat per dues càmeres, Homar es mou com un peix a l’aigua en un espai escènic diàfan i descobert, al fons del qual hi ha una immensa pantalla. S’hi projecten els diàlegs que Linh sosté amb el personal del centre d’acollida, les imatges abstractes que al·ludeixen a les dificultats i les interferències en la comunicació i les projeccions hologràfiques de les converses de Linh amb Bark. El seu monòleg narratiu pren d’aquesta manera molta més vivacitat i, juntament amb les músiques evocadores del Vietnam, il·lustra la càrrega lírica i emotiva de les vivències del vell Linh. 

A més d’atorgar versemblança a la història de Linh i de la seva neta, la colpidora pirueta final enfondeix en la dolorosa solitud d’aquest refugiat que encarna la grandesa de la condició humana. La faula que protagonitza Linh esdevé sensible i punyent. El muntatge, delicat i intens. Gràcies a la paraula i al gest d’un actor excel·lent que respira amb el públic, el missatge arriba nítid. Així i tot, vista la situació politicosocial d’avui, una obra tan bien faite va molt més enllà del teatre líquid i estetitzant que impera a l’escena europea? O servirà per a calmar, una vegada més, les males consciències dels públics més privilegiats?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.