Llibertat per a Zaplana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El tracte que està rebent l’expresident de la Generalitat, Eduardo Zaplana, és cruel i inhumà. Sense circumloquis ni embuts. Víctima d’allò que eufemísticament se’n diu “una greu malaltia” —i que, clar i català, en diem càncer, leucèmia o, simplement, una gran putada—, Zaplana no hauria d’estar ni un minut més en presó. Pateix una malaltia greu, amb perill de mort, i la presó genera el risc d’agreujar el mal. Fins i tot, fa uns dies, va córrer el rumor que havia mort. Per tot això, per humanitat, per dignitat, perquè no som —o no hauríem de ser— una societat venjativa amb un sistema carcerari punitiu i medieval, cal exigir l’alliberament immediat de Zaplana.

Per una vegada, i sense que servisca de precedent, coincidisc plenament amb els nombrosos càrrecs del Partit Popular que demanen que Zaplana puga passar el tràngol a casa o, si més no, a l’hospital envoltat dels qui l’estimen. Me’n faig càrrec, del drama que passen, i m’hi solidaritze. I tant em fa si Zaplana és o ha estat un corrupte, si s’ha aprofitat del càrrec públic o si ha fet bona aquella frase pronunciada, precisament, davant d’ell: “Estoy en política para forrarme”. Zaplana té leucèmia i ha de ser excarcerat i que puga passar la malaltia a casa.

Els populars ho demanen per humanitat, supose, i perquè encara estan traumatitzats pel fet que Rita Barberà, la seua Rita, l’alcaldessa d’Espanya, la ciutat de València encarnada, morira sola en l’habitació d’un hotel mentre tot el partit li donava l’esquena. Imagine que no volen que passe el mateix amb Zaplana, que, a més, ha de passar els dies entre l’aïllament hospitalari i una cel·la fastigosa.

Zaplana mereix un tracte humà però no el té perquè ni tan sols ell, l’expresident totpoderós, l’exministre, l’extranseünt de les portes giratòries, l’ex-alt executiu, pot escapar d’un sistema penitenciari indigne d’una democràcia. Cal dir, a més, que la situació de Zaplana és fruit d’una paradoxa. Malgrat la seua delicada situació mèdica, l’expresident valencià no pot eixir de presó per culpa de la instrucció 3/2017, una ordre emesa pel Ministeri de l’Interior en l’època del PP que limita dràsticament el dret a la llibertat condicional per malaltia molt greu.

La norma, en calent i amb l’esperit executor i venjatiu dels qui tenen una vocació frustrada de botxins, es va fer pensant en membres d’ETA i altres presos que els populars consideraven indesitjables i sense dret —quina paradoxa!— als drets humans. Ara, però, és un dels seus el qui pateix la crueltat d’una instrucció feta per torturar els presos i és exactament això el que està patint Zaplana: una tortura.

Zaplana ha de ser alliberat com, en el seu dia, era de justícia alliberar Josu Uribetxeberria Bolinaga, membre d’ETA, assassí de tres guàrdies civils i segrestador d’Ortega Lara. Patia una malaltia terminal amb una esperança de vida molt baixa i era humà que no morira a la presó. Els qui avui demanen la llibertat per a Zaplana, però, s’hi oposaven i, fins i tot, enduriren la norma responsable del martiri de l’expresident.

Perquè Zaplana no és l’única persona en aquesta situació. No portaven vestit i corbata, no tenien un pis en el passeig de la Castellana, no han sigut ministres, ni presidents, ni executius de Telefónica però també tenien dret a no ser torturats i a no morir en presó. Parle de gent com Xosé Tarrio, el pres amb més anys de règim FIES a l’esquena, mort per la sida en aïllament; o de Daniel F. V., seropositiu, amb una cirrosi greu, que va estar setmanes i setmanes plorant a sa mare perquè sabia que moriria, sol com un gos, a la presó.
Toñi Sáenz, mare de Luis Manuel Acedo, explica com el seu fill, pres anònim amb un càncer, va enviar tres cartes perquè el traslladaren a l’hospital després de desmaiar-se enmig del pati i que, un any després de morir en presó, encara ningú no havia contestat. Davant del cadàver, amb 25 quilos menys de l’habitual i uns grans bonys al fetge i el pàncrees, un metge va dir que mai de la vida Luis Manuel havia d’haver estat a la presó en tals condicions. Ja era tard, però.

Tant és que el pres siga una persona anònima amb sida, un lladre insignificant, una víctima innocent del sistema, un criminal reincident o que es diga Eduardo Zaplana Hernández-Soro i haja empastifat el títol de Molt Honorable amb el fang de la corrupció: per humanitat, han de passar la malaltia a casa.

I sí, jo tampoc suporte Zaplana, també he patit les conseqüències de la seua política i crec que la gent del PP és una hipòcrita per demanar clemència per a l’expresident contra una norma que ells crearen i aplicaren. Però la coherència obliga a defensar allò que és just. Al capdavall, no som nosaltres qui cridem allò de “que se jodan” quan parlem dels més febles.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio