La setmana passada la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana va anunciar, a través del seu secretari autonòmic Daniel McEvoy, un nou invent per a reformar el plurilingüisme en l’educació. Consisteix, segons va dir el citat McEvoy i va confirmar, a l’endemà, el conseller del ram, José Antonio Rovira, del PP, a consultar les famílies de cada centre quina és la llengua “base” –han prescindit del terme científic “vehicular”– en què volen que els seus filles i fills siguen educats.
La jugada del PP, beneïda pel president de la Generalitat, Carlos Mazón, és excel·lent per als seus interessos. Perquè el partit que governa les principals institucions valencianes amb Vox aconsegueix transmetre una capacitat de diàleg i una aposta per la llibertat que, per descomptat, no és tal. Davant les protestes previsibles dels sindicats educatius i de les entitats que treballen per la protecció del català al País Valencià, el conseller Rovira no es va despentinar quan va afirmar que “em sorprèn que una associació de pares diga que no veu clar que els pares siguen consultats”. Ho deia a propòsit del rebuig que la Confederació Gonzalo Anaya va mostrar davant la proposta.
Però, què volen realment els governants del País Valencià? En primer lloc, tot i que han avançat la mesura, no han anunciat com l’articularan, possiblement perquè no saben com fer-ho, atès que una iniciativa com aquesta presenta totes les complexitats del món. En segon lloc, sorprèn que tota una Conselleria d’Educació arracone els consells escolars per a desenvolupar aquesta idea, perquè aquestes entitats són les que vetllen pel funcionament dels centres educatius segons l’ordenament vigent. En tercer lloc, i aquesta és la part fonamental, el PP juga amb la paraula “llibertat” per a desposseir-la del seu sentit, i disfressa de “llibertat” el fet d’implicar les famílies en una decisió que ha de correspondre als especialistes.
Els especialistes, de fet, ho tenen molt clar, tal com també ho té l’Estatut, que tot i ser una eina insuficient per a la protecció del català al País Valencià –sobretot si els seus governants no actuen fent cas del que diu–, deixa ben clar en els apartats de l’article sisè del títol primer que s’ha d’assegurar el coneixement del valencià, que se li atorgarà especial protecció i respecte a la seua recuperació i que és la llengua pròpia del País Valencià.
Evidentment, tot i disfressar-ho de “llibertat”, demanar als pares per la llengua en què volen ser educats els seus fills persegueix l’efecte contrari, que és el de marginar i reduir el català a la seua mínima expressió. El Consell és conscient que moltes famílies no estan sensibilitzades amb aquesta realitat, i que n’hi ha que són clarament contràries a la protecció de la llengua pròpia, tal com ho és el govern valencià.
Entitats com l’STEPV, Escola Valenciana o El Tempir d’Elx han alertat sobre les conseqüències d’aquesta proposta. Aquesta última organització, fins i tot, ha emès un comunicat en què recorda que la potestat legal de triar la llengua vehicular no és de les famílies, sinó de l’administració. Una administració governada per persones que utilitzen la paraula “llibertat” per a acabar amb la llengua del país atorgant aquesta responsabilitat a les famílies. No hi ha exemple més clar de tirar la pedra i amagar la mà. Més encara quan aquesta “llibertat” no la tindran als territoris castellanoparlants del País Valencià, on deixaran d’accedir als percentatges mínims de català a les aules que garantia el plurilingüisme.
Els mesos que vindran seran durs. La societat civil, tal com ha fet tantes vegades al llarg de la història, haurà d’estar a l’alçada per a aturar aquests atacs dels qui volen un país sense llengua pròpia. Dels qui volen, per tant, destruir el país.
