Molt soroll per tan poc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’escriptor universal William Shakespeare publicava, a tocar del segle XVII, Much ado about nothing. Potser el títol d’aquesta comèdia romàntica és un tant exagerat per definir el que va ser la jornada del 21 de desembre. Però no se n’allunya gaire.

La consellera de Presidència, Elsa Artadi, va fer bé de recordar que, atès el resultat de la cimera, no s’entenien ben bé les raons per celebrar el consell de ministres a Barcelona. És cert que fa uns mesos, davant d’una distensió previsible —potser més aviat desitjada— entre els governs català i espanyol, la convocatòria d’aquesta reunió es convertia en un gest de proximitat. Quan s’apropava la data, davant la inexistència de solucions del Govern de Pedro Sánchez per resoldre el conflicte català, la convocatòria era més i més innecessària. La tensió era raonable, evident. I el carrer, disposat a protestar, podia esdevenir una olla a pressió, amb la por corresponent a viure escenes poc desitjables. Malgrat els vaticinis catastròfics de la dreta espanyola —i d’una part de l’esquerra—, i a pesar també d’algunes imatges que no ajuden gens a resoldre el conflicte, la societat catalana ha tornat a estar a l’altura de les circumstàncies, malgrat desgraciades excepcions.

No es poden obviar el mig centenar de persones ateses pels serveis mèdics ni la desena de detinguts. Tampoc els qui esperaven amb ansietat que aquesta jornada esdevinguera catastròfica. No ho han aconseguit. La pregunta que cal fer-se, però, és què ha aconseguit l’Executiu espanyol amb aquesta reunió. Certament, ben poc.

“Venir a Barcelona per canviar el nom de l’aeroport i prometre infraestructures que porten deu anys sense ser executades no es pot entendre”, deia Artadi. El Govern espanyol, aprofitant la seua competència, ha canviat el nom de l’aeroport del Prat pel de Josep Tarradellas i ha condemnat el judici de guerra que Lluís Companys va patir el 1940, el que el va condemnar a mort, sense declarar-ne la nul·litat, tal com exigeix la mera vocació democràtica de qualsevol país. La gran oportunitat que tenia Sánchez per assumir el pacte d’Estat proposat per Quim Torra per la “desfranquització” no ha estat aprofitada, de moment.

Com quasi sempre, el PSOE s’ha tornat a quedar a mitges en els seus propòsits, mirant de solucionar el problema amb gestos estètics, sense entrar al fons de la qüestió. El crèdit que tenen a Catalunya és que aquest partit és el mal menor a La Moncloa. Si fem cas de les proclames de la dreta, només el PSOE garanteix la integritat institucional catalana. Sánchez, però, no sembla haver-se adonat que la seua supervivència, present i segurament futura, també dependrà de l’independentisme català. Amb jornades com la del 21D, amb gestos sense fets, no sembla haver-ho assumit del tot. I amb el drama dels presos polítics, més d’un any empresonats, sobre els quals el Govern Sánchez va evitar dir res.

Al capdavall, molt soroll del Govern espanyol per tan poc. Pel seu compte, l’independentisme ha aprofitat la data per expressar el seu rebuig a una visita innecessària. Una protesta canalitzada a través de l’ANC i d’Òmnium, promotor del seu particular Consell Popular de Ministres, amb esperit pacífic i festiu, reivindicatiu, exemplar. El Govern català, sabedor que està “condemnat a entendre’s” amb Pedro Sánchez —ja ho va dir Quim Torra—, fa bé d’apropar-s’hi, mostrant-se’n crític quan cal. Tant de bo, i malgrat tot, el 21D siga la llavor d’enteses futures que, atès l’escenari, són necessàries i obligades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps