Espiritualitats alternatives

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A qui sigui usuari de Twitter li recomano que vagi a petar a un compte anomenat “Barri de Grillats(@BarrideGrillats) . És un recull dels cartells que apareixen constantment pels carrers de Gràcia anunciant teràpies, cursets i tallers relacionats amb això que en diuen espiritualitat alternativa. Noms estrambòtics i grandiloqüents, neologismes i terminologia pretesament tècnica acompanyen imatges d’horitzons lluminosos i de gent abraçant-se: coses com ara “perspectiva xamànica de la dolça medicina de la Dansa del Sol”, “arteràpia”, “iniciació a la consciència corporal”, “mindfulness”, “experiència de sanació” i “reiki sensitiu”, esdevenen solucions per omplir un “buit interior” i “viure en plenitud”.  

Mentrestant, en qualsevol quiosc s’hi poden trobar revistes amb titulars com ara “Així són i actuen els jinns, els dimonis de l’Islam”, “Oumuamua. Hem deixat passar a un missatger extraterrestre?”, “Canvia la teva ment. Claus per a reprogramar-la” o “Meditació compassiva: 7 passos per a vèncer el malestar”. Això sense entrar als programes en canals de televisió i cadenes de ràdio generalistes en els quals s’hi barregen ovnis, esperits i pseudoteràpies sense cap mena de pudor.

Collonada rere collonada entenem com la secularització de la societat ha deixat un buit espiritual que molta gent necessita omplir sigui com sigui. L’escriptor anglès G.K. Chesterton, que per cronologia només va poder intuir vagament el desenllaç d’aquest assumpte, ja va deixar dit que “quan es deixa de creure en Déu es comença a creure en qualsevol cosa”. Les processons i les misses s’han canviat per abraçades col·lectives i danses espasmòdiques i qualsevol doctrina amb pinta de filosofia oriental passa per bona, vingui de la Xina de fa dos mil anys o de l’enginy d’un espavilat que no s’ha allunyat mai gaire de l’Eixample.

El que tenen en comú totes aquestes iniciatives és que a darrere sempre hi ha algú que para la mà: ja sigui un xarlatà amb inventiva, una editorial, una productora de televisió o un venedor d’herbes. Algú podria objectar que a les misses també s’hi recullen ofrenes i que, per tant, tampoc hi ha massa diferència. No ben bé. Ara fa un parell d’anys que vaig poder llegir un Treball de Final de Grau de Sociologia que se centrava en l’estudi de la pràctica del ioga com una manifestació de religiositat. L’autora, la Núria Roca, considera que el ioga ha esdevingut, per a molta gent, una via de “reencantament del món” –contraposant-ho amb el “desencantament” weberià que havia comportat la secularització- i que el que s’està produint no és una desaparició de la religió, sinó una transformació d’aquesta. Paradoxalment, els entrevistats per fer aquest treball, malgrat atribuir a la pràctica del ioga propietats difícilment demostrables empíricament, tots coincidien en considerar-se persones gens religioses.

La principal diferència és, doncs, que aquells qui practiquen aquesta espiritualitat alternativa no només no són conscients d’estar participant d’activitats supersticioses, sinó que ho fan des d’una percepció de superioritat respecte la religió tradicional codificada i resten completament indefensos. L’extensíssim catàleg espiritual d’avui dia ofereix una sensació de llibertat d’elecció que pot portar a entendre que s’ha pres una decisió de manera racional. Són molt més sincers termes com “fe” i “misteri”, que no pas qualsevol xerrameca pseudocientífica. Però és més: mentre la religió tradicional, com a mínim, ha servit per establir lligams de vida en comunitat i dictar uns codis de conducta per fer-la més passable, i mentre ha demanat, també, esforços i implicació al creient, aquesta nova espiritualitat fa vestits a mida segons conveniència, promovent la fragmentació del tants caps tants barrets i apel·lant sobretot al propi benestar, més que no pas al dels altres.

Tanta sornegueria i tanta superioritat moral respecte la religió per acabar amb unes creences que en tenen tots els inconvenients i cap dels avantatges.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).