La monarquia necessita (també) un referèndum

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimecres passat, la versió digital en castellà de The New York Times va publicar un article d’opinió, signat pel periodista David Jiménez, que duia un títol quasi idèntic al d’aquest editorial. L’article destaca els referèndums simbòlics que aquests dies celebraran desenes d’universitats d’arreu de l’Estat espanyol, on es preguntarà als participants si estan a favor d’abolir la monarquia com a forma d’Estat i instaurar una república. Consultes no vinculants i que no són tan simbòliques. La darrera ofensiva contra la màxima institució espanyola la va iniciar el Parlament de Catalunya amb la reprovació de Felip VI. Dues setmanes després va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va fer aquest gest i a finals d’octubre, Esquerra Unida va començar a promoure la mateixa acció als consistoris de l’Estat en què aquesta formació té representació. Una campanya que compta amb el suport de Podem. Ara, universitats de Madrid, Saragossa, Galícia, Canàries, Astúries, Cantàbria, País Valencià, la Manxa i Castella-Lleó faran el pas esmentat anteriorment. La iniciativa, per tant, no es tanca només a Catalunya, la part de l’Estat que sens dubte més ha qüestionat la figura de Felip VI i la que ha servit com a tret de sortida per aprofundir en aquest debat i en tants altres que, tant de bo, contribuesquen a l’evolució política de l’Estat.

La monarquia espanyola també necessita un referèndum. El va necessitar durant la Transició i no es va celebrar, tal com va confessar Adolfo Suárez a la periodista Victoria Prego, perquè les enquestes eren desfavorables a la institució que Franco va triar per succeir la seua dictadura i garantir la continuïtat de l’estat de coses. Sabedors d’una possible derrota si la monarquia era sotmesa a referèndum, la dreta espanyola va imposar el mandat de Joan Carles I amb un xantatge evident a l’esquerra, que davant la urgència d’una llei d’amnistia, del retorn dels exiliats i de la legalització de partits, va haver d’acatar aquesta institució.

Però les falsedats acaben caent pel seu propi pes. I la monarquia va trobar simpaties entre la ciutadania espanyola gràcies a un relat imposat pels mitjans en què associaven, de manera forçada, el paper del rei a la consolidació de la democràcia. Obviant els casos de corrupció que s’han acabat coneixent. Amagant, sense èxit, els escàndols de la seua vida privada. Intentant dissimular que la monarquia no és el resultat d’un consens democràtic, d’una Constitució “que ens vam donar entre tots”, sinó el desig complert de l’última voluntat del dictador.

Joan Carles va abdicar i va cedir el lloc al seu fill, Felip VI, qui va comptar amb el mateix suport mediàtic i polític de l’establishment espanyol. Però el poder del relat no ha estat suficient per garantir la immunitat d’un monarca que ha demostrat com d’immerescut és l’adjectiu amb què molts dels seus favorables el definien. Aquell que anomenaven “el preparat” és el símbol de la continuïtat d’una institució obsoleta que en alguns països del nord d’Europa ha sabut adaptar-se a les demandes de la població i s’ha sotmès, voluntàriament, a referèndum, tal com va passar a Noruega ja fa més de 100 anys. A Espanya, en canvi, el debat s’intenta amagar sense èxit. Fruit d’això és que el CIS no publica cap enquesta d’opinió pública sobre la monarquia des del 2015. El distanciament envers la institució és cada vegada més latent i demostra, també, que el rebuig a la monarquia no és ja, només cosa de l’esquerra. I que a l’Estat hi ha molt més debat sobre l’statu-quo del que els poders fàctics ens volen fer veure.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps