Les raons contra la independència (II)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’article anterior vaig començar a apuntar algunes raons dels catalans i catalanes que s’oposen a la independència. La visió predominant en l’independentisme és que els motius principals tenen a veure amb la por o amb la manca d’informació. Una part de raons sí que responen a aquest patró. Sense anar més lluny, una amiga de la meva família, nascuda a Ciudad Real però vivint a Catalunya de fa dècades, temia que la victòria independentista significaria la seva expulsió del nou Estat. Aquest tipus d’arguments són relativament senzills de desmuntar, però no sembla que siguin els majoritaris.

Remenant algunes dades demoscòpiques el que trobo és que el sentiment de rebuig potser definiria millor els hipotètics votants del no. Escric hipotètics perquè, recordem-ho, els partits contraris a la independència van preferir no cridar la seva gent a expressar la seva oposició, sinó que van fer del referèndum un anatema i així van avalar o fins i tot aplaudir la repressió política.

Hi ha alguns teòrics de la política que expliquen que, més que les raons, el que pesa en les nostres accions polítiques són les intuïcions i, per tant, els valors morals. És el cas del nord-americà Jonathan Haidt o del valencià Ignacio Sánchez Cuenca, autor del molt recomanable llibre La superioridad moral de la izquierda. Haidt ha explicat que la divisió entre esquerra i dreta tindria una arrel moral i que aquesta pauta seria aplicable arreu del món. Apunta coses interessants, com ara que la gent d’esquerres tindria un sentit més elevat del que s’anomena “obertura a l’experiència”, és a dir, la possibilitat de córrer riscos (pel que ens interessa: estaria més oberta a un procés transformador com és la ruptura independentista). El que grinyola de l’explicació de Haidt és que relaciona aquests caràcters morals i polítics amb la genètica, una visió estàtica per la qual qui neix conservador morirà conservador. El llibre de Sánchez-Cuenca no és determinista en aquest sentit i parteix del punt segons el qual no tan sols la moral condiciona la política, sinó que a través de la política es construeixen nous valors.

Seguint aquestes idees podríem establir que el respecte a la llei i l’ordre establerts són principis lligats a valors morals, i que porten bona part de la societat catalana a rebutjar la independència. Tanmateix, no tot és tan mecànic. El procés ha modificat el posicionament polític de sectors que probablement també compartien aquests valors (a grans trets, em refereixo als votants convergents). Per contra, entre els sectors contraris a la independència es compta un important gruix de les classes populars que s’identifiquen com a espanyoles i que veuen la unitat de l’Estat com un valor.

En aquest segon cas, la retirada de la política de classe que s’havia articulat fins als anys trenta i, en certa manera, també durant la Transició (grans sindicats sociopolítics, moviments veïnals, partits obrers, associacionisme) fa més difícil que les classes populars tinguin una expressió a través de programes concrets de transformació política, social i econòmica, que són el que hauria d’omplir de contingut la independència. I per això entrarien més en joc els valors morals que, si bé també pesaven en aquell context, ara ho farien de manera més individualitzada sobre les persones.
Un projecte com la independència, que alhora que qüestiona l’statu quo fa néixer un nou subjecte de sobirania (una identitat política), necessita anar més enllà dels programes polítics i entrar en aquest terreny de les identitats i els valors. Ens convé preguntar-nos quina mena de valors desprèn l’independentisme per obrir-se més. La resposta no és fàcil però sí que em semblen encertades les veus que parlen de construir un “nou nosaltres” que miri més endavant que enrere, i integri les diferents memòries presents a la societat catalana. Parlo per exemple de la idea de les “lluites compartides”. Es pot contribuir al “nou nosaltres” incidint en els imaginaris culturals i construint nous valors, com ara integrar les migracions en els mites nacionals catalans (Andreu Domingo dixit), defensar l’escolarització en català, o rebutjar la repressió de l’Estat.

Ja em disculpareu si trobeu que tots dos articles són una digressió sense conclusions. Alhora que els escrivia m’anaven sorgint més dubtes. Tanmateix, com a cloenda sí que tinc clares dues idees sobre els processos pels quals la gent canviem de posicionament polític. El primer, que són necessaris els espais de trobada i debat, i que per aquesta raó l’Estat ha situat en el punt de mira l’escola o els mitjans de comunicació públics. La segona, que moments de ruptura com l’1-O i el 3-O contribueixen més a sacsejar i transformar la consciència política que qualsevol programa polític.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).