Les raons contra la independència (I)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Estat i els seus aliats estan fent servir els grups d’extrema dreta per tractar de fer recular l’independentisme. No hi ha setmana sense notícies d’agressions i provocacions. És evident la cobertura política amb què compten, ja que els mateixos líders de Ciutadans (Cs) promouen personalment la retirada de llaços, una iniciativa que van començar els grups feixistes.

És una evidència, tanmateix, que una cosa són aquests elements d’ultradreta i una altra, de ben diferent, són els 1,8 milions de catalans i catalanes que voten els partits contraris a la independència. Més de la meitat d’aquests vots, concretament, un partit tan agressiu com Cs.

Als independentistes, les primeres impressions que ens fan aquestes xifres són la ràbia o la tristesa. Després d’haver viscut les càrregues de l’1-O i estar vivint l’enorme injustícia dels presos polítics, ens fem creus que entre els nostres veïns i veïnes hi hagi qui voti els partits de la repressió. Però estem obligats a tenir una mirada més reposada si volem obrir escletxes entre els partidaris del bloc del 155.

Una primera observació ja ens indica que entre l’electorat d’aquests partits són majoria les persones que s’oposen a la situació d’empresonament preventiu dels dirigents independentistes. I aquesta contradicció segur que va seguida d’altres.

En l’última dècada l’independentisme ha crescut molt, i ho ha fet a través de campanyes polítiques que han trencat les successives fronteres on se’ns volia recloure. Fins i tot en les darreres eleccions al Parlament, amb el context repressiu i el clima apocalíptic creat per l’Estat i les classes dominants, l’independentisme ha continuat creixent. Però ens hem de continuar fent preguntes, perquè la idea d’independència no agrada a un bon nombre de catalans i catalanes. El nostre deure és saber-ne els motius, però no és una qüestió fàcil. Principalment, perquè no hi ha portaveus del “no”: partits com Cs, PSC o PP no han volgut representar els catalans contraris a la independència, sinó que han negat el debat i han combatut la pròpia possibilitat de fer-se aquestes preguntes. No han donat veu a les raons dels qui s’oposen la independència.

En absència d’un debat normal, una de les eines que tenim és la demoscòpia. Crec que l’última vegada que es va preguntar directament pels motius a favor i en contra de la independència va ser pocs mesos abans de l’1-O, en el baròmetre del CEO corresponent, segona onada del 2017. Ens donava clares diferències entre partidaris i detractors. Entre els primers abundaven els raonaments que podríem anomenar instrumentals: guanyar capacitat de gestió (26,2%), Catalunya milloraria (23,4%) o desig de model de país (19,1%). Tan sols un 8,4% responia que desitjava la independència per sentiment identitari. Entre els detractors, aquests motius més lligats a la identitat, combinats amb la defensa de l’ordre actual de coses, eren aclaparadorament majoritaris: preservació de la unitat d’Espanya (51,1%), als quals podríem afegir els que s’hi oposaven per sentiment identitari (7,4%). Tan sols un 15,3% afirmava que la raó principal era que no seria positiu per a Catalunya.

Amb aquest 15,3% hi ha, aparentment, un espai per al debat sobre què té de positiva la independència. Però la majoria dels catalans que s’hi oposen apunten un motiu gens conjuntural i per tant més difícil de modificar. La unitat d’Espanya és una raó que ens remet més aviat a la identitat o als valors morals d’una persona. 

Sembla doncs, que entre els contraris a la independència té més pes, d’entrada, el rebuig, més que no pas els dubtes o la por. Aquesta idea queda reforçada amb altres dades. En aquesta enquesta sobre context polític a Catalunya 2018 es pregunta pels sentiments que van generar els fets de l’octubre de 2017, en una escala del 0 al 10. Entre l’electorat de Cs i del PSC, l’1-O va generar més vergonya (al voltant de 6) i ràbia (al voltant de 5,5) que no pas por (al voltant de 3,5). Resulta interessant comprovar com la ràbia és un sentiment compartit amb l’electorat independentista. La diferència es manifestaria si preguntéssim contra qui dirigeix cadascú aquesta ràbia, però probablement l’Estat espanyol també seria citat entre l’electorat de Cs i el PSC.

Amb tot això no vull dir, ni de bon tros, que els motius contraris a la independència siguin inamovibles. Ja he dit abans, per exemple, que la posició respecte a la repressió de l’Estat apunta una clara contradicció i que pot no ser l’única.

Sí que he volgut afegir, tanmateix, alguns elements de complexitat que ens obliguen a un treball molt més profund, més enllà de campanyes de “pedagogia independentista” que expliquin els beneficis d’assolir la República Catalana. En un proper article tractaré de concretar algunes d’aquestes idees.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).