La literatura catalana que aspira a la modernitat entre els segles XIX i XX és molt diversa, rica en matisos, contrastos i paradoxes. La recuperació de la llengua literària no es va produir sense contradiccions ni marrades. És un panorama molt viu, ple d’inquietuds i de possibilitats, d’escriptors que actuen amb un gran sentit de la individualitat i de la independència de criteri, com en el cas del primeríssim dels nostres autors contemporanis, Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Ciutat de Mallorca, 1922), un autèntic mestre de la poesia. Tornar al català és, certament, tornar a la subjectivitat més sobirana. L’obra del gran mallorquí va més enllà de les etiquetes que es fan servir mecànicament a l’escola i les supera amb la seva poderosa personalitat. És només nou anys més jove que Verdaguer i ja, a vint-i-un anys, compon Lo pi de Formentor, un sensacional poema que sempre serà recordat, com es recordarà sempre El vaixell embriac de Rimbaud o els blaus de Rubén Darío. És un text romàntic, inspirat en Victor Hugo, una exaltació de la joventut i de la capacitat de l’ésser humà de construir el seu propi destí, però que va més enllà del romanticisme de la Renaixença i que recorda el vitalisme de Nietzsche, de l’exaltació de la naturalesa dels més moderns autors europeus del segle XX. La descripció del majestuós pi és una rotunda descripció del miracle de la vida, de la seva força irresistible i de la determinació a perdurar. Un sensacional cant a la vida i a la bellesa de les formes: “mon cor estima un arbre...”.
Després de fer-se sacerdot i d’estudiar a Roma, Costa es fa un escriptor més destre i savi però no menys vitalista ni creatiu. A Itàlia llegeix amb entusiasme el poeta anticlerical Carducci, sense prevencions ideològiques i d’acord amb ell, s’oposa al sentimentalisme, a la cursileria sentimental, perquè és una literatura que banalitza l’autèntic valor dels sentiments humans. Seguint Carducci pren com a model literari i ètic l’antiga poesia grecollatina, la vella poesia de la Mediterrània romana, i pren el camí solar d’Horaci, el modest, moderat, contemplatiu, independent poeta Horaci com a referent favorit. D’aquesta admiració neix el llibre Horacianes (1906) en el qual aporta una poesia de gran perfecció formal, d’enorme exigència intel·lectual i un registre serè i mesurat, poderosíssim, que inspira confiança en el lector precisament perquè ni s’exalta ni gesticula: perquè és creïble. Horacianes és un gran llibre banyat de mar i de sol radiant, un model de serenitat i d’exuberància lingüística. Hi trobem un català “matinal tot blau i rosa”, l’experiència lírica de la felicitat mediterrània —per tant, una felicitat que sempre acaba matisada—, l’optimisme com a disciplina espiritual, l’amor a la feina, a la terra, als llibres que temperen i exalten. Mentre molts poetes modernistes —i novistes en general— proclamen la tristesa i la insatisfacció, el sanglot o la febre més amarga, Costa i Llobera ofereix una alternativa que té molt a veure amb el parnassianisme i amb el retorn dels moderns als autors clàssics grecollatins. Pocs autors són tan intemporals i, per tant, tan bellament moderns com ell.
El somni de Costa és acabar els malsons de la modernitat perduda en la seva arrogància. Costa vol ser com el seu Pi de Formentor i, com l’arbre, formar part d’una vida verda, serena i harmònica, fondre’s en un grandiós escenari anomenat paisatge. Per aquest camí poblat d’arbres —l’arbre serà un tema recurrent en tota la literatura catalana del segle passat— arribarem d’una banda a Carner i Riba i, per una altra, a Foix i Blai Bonet, escriptors entusiasmats per l’envejable serenitat rural d’Horaci, per la desconcertant felicitat vegetal de Virgili. Sense oblidar el gran escriptor adorat pels modernistes catalans, Maurice Maeterlinck, autor d’un llibre que s’anomena precisament La intel·ligència de les flors.
Costa és autor de modèliques traduccions de Prudenci, Catul, Dant o Lamartine, d’una tímida poesia en castellà, d’un excel·lent viatge poètic a Terra Santa titulat Visions de Palestina (1908) i d’altres llibres com De l’agre de la terra (1897) i Tradicions i fantasies (1903). El vitalisme de Costa va durar tota la seva vida. Va morir a la trona d’una església mentre predicava un panegíric de santa Teresa d’Àvila, la poetessa que vindicava la vida més enllà de les paraules.
