Realment volem millorar l’educació dels nostres fills?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Doncs resulta que existeix un tal Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres (MIF), oficialment un “òrgan de coordinació de les universitats catalanes amb la funció de contribuir en la millora de la formació inicial de mestres”, compost, entre d’altres, per “experts” en matèria educativa. Recentment ha estat un òrgan de certa actualitat per haver presentat públicament un document de treball titulat Millora de la formació inicial per a la docència. Accions estratègiques

Amoïnats pels índexs de fracàs escolar de casa nostra, aquest think thank governamental ha conclòs que les solucions passarien per, entre d'altres, que els futurs docents hagin de fer unes pràctiques residents –semblants a les del MIR dels metges–, impulsar que mestres d'infantil, primària i ESO en actiu imparteixin classes als estudis de magisteri, pedagogia i formació de docents de les universitats, o unificar el cos de mestres de primària i professors de secundària en un de sol per tal de fer front a la fluctuació de la demanda d’una i altra etapes. 

En occità tenim l’expressió parlas coma un libre per descriure tot aquell que elabora discursos d’allò més teòrics i lògicament perfectes però completament allunyats de la realitat i d’una aplicació realment pràctica. Sovint, quan llegeixo aquesta mena de literatura amb vocació científica com la del darrer informe del MIF, recordo aquesta expressió popular llenguadociana. Perquè, exactament, parlem de millorar de debò l’educació del nostre país o, senzillament, de presentar informes que vesteixen d’allò més bé?

Ho dic perquè és si més no sorprenent que hom pugui concloure que enviar mestres de primària a ensenyar, per exemple, matemàtiques de 4t d’ESO servirà per millorar d’una manera o altra el sistema educatiu actual, de la mateixa manera que em meravella que hom resolgui que si els mestres i professors es dediquen a impartir classes universitàries als estudis de formació docent, això tindrà de totes totes uns efectes inequívocament positius per al conjunt de la comunitat educativa. També em resulta inefable que, constatat el veritable fracàs escolar de l’actual màster de formació del professorat de secundària, hom encara tingui el coratge –o la barra..?– de proposar d’allargar encara més aital l’agonia. Ningú no veu que el moll de l’os del fracàs escolar i dels dèficits del sistema educatiu és un altre? Fins i tot, si ens cenyim a la formació del professorat, ningú no s’adona que les necessitats van per altres contrades? 

Sap greu però es fa difícil de no pensar que la darrera proposta del MIF conté diversos errors d’enfocament. El report focalitza excessivament la solució –i, per tant, l’anàlisi del problema– en els futurs docents, com si els actuals no fossin, també, part del problema –i, per tant, caldria que també formin part de la solució–. Per exemple, és cert que els docents actuals haurien d’anar a la universitat. És més: de manera generalitzada! El dubte, tanmateix, és si hi han d’anar a impartir-hi classes o, més aviat, a formar-se ells, per tal de revisar i actualitzar el coneixement adquirit, en molts casos, fa més de 25 anys! Estic segur que qualsevol que es passegi per qualsevol centre educatiu de qualsevol de les nostres comarques constatarà que no es pot demanar resultats d’excel·lència al nostre jovent si els mateixos docents no són els primers a disposar d’un domini excel·lent dels continguts de la matèria o matèries que imparteixen. I no, malauradament, l’actual formació “continuada” que es proposa als docents no té, ni de bon tros, el nivell equiparable a la formació universitària i, per tant, tampoc no genera prou interès, com és lògic. 

Massa dubtes en tot plegat i, en canvi, molt pocs interrogants en els veritables debats que caldria afrontar sobre els dèficits de l’actual sistema educatiu. Curiosament, ningú no tracta gairebé mai els tres aspectes essencials del problema de l’educació de casa nostra, com si fossin un absolut tabú. Mapa escolar, repartiment equitatiu i just de la inversió pública i salaris d’equips directius i docents individuals variables segons resultats i dificultats, són els tres pilars. Hi haurà mai cap partit polític amb opcions de govern que gosarà defensar que bona part de la solució del fracàs escolar de casa nostra passa perquè el jovent de Badia i Sant Cugat del Vallès (veïns entre ells) es barregi entre escoles de manera equilibrada, que les escoles i famílies de Badia rebin partides pressupostàries notablement superiors a les de Sant Cugat –entre d’altres, per tal de poder-hi reduir les ràtios d’alumnes per aula– i que els mestres i professors de Badia tinguin salaris substancialment superiors als de Sant Cugat –a fi que hi hagi una certa competència entre els docents per accedir a aquelles places i, per tant, s’escullin els millors per a Badia–? Aquesta hauria de ser la qüestió, senyors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.