Mossos, no sou la policia del poble

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ni ella ni cap altra. El Mossos d’Esquadra no són la policia del poble per molt que se’ls haja volgut convertir en un símbol de l’independentisme. Es tracta d’un extrem de la retòrica infantil dels bons i dels roïns que també ha acabat colant-se a l’habitual molt digna TV3 amb indigestes aportacions televisives.

En primer lloc, hi va haver l’emissió de Cronos, documental fet pels mateixos Mossos sobre l’operació engegada després dels atemptats terroristes a Catalunya el 17 d’agost de 2017. En realitat una nota de premsa en format audiovisual que podria ser equivalent a la publicació en qualsevol mitjà d’un de tants comunicats, amb logotip i número de l’encarregat de premsa inclosos, que arriben diàriament a les redaccions. En veritat, pamflets monocolor com aquell altre de La gent de l’escala, una dramàtica i simfònica versió d’uns fets clarament censurables, però sense els matisos i els qüestionaments interns que mereix un periodisme ben fet. No, en aquells dies bategants d’octubre no hi havia cossos policials bons o roïns, sinó cossos policials que complien ordres. Sense més. Els espanyols d’atacar i els catalans de no fer-ho. Ni herois ni botxins. Cadascú a càrrec dels seus manaments. Una cosa de jerarquia, obediència i equilibris més o menys encertats amb el fet violent.

A l’escala de l’institut Pau Claris es van veure espentes, colps de porra i estirades de cabells idèntics als realitzats el passat 1 d’octubre, aniversari del referèndum, per part del Mossos d’Esquadra als manifestants independentistes que protestaven per la concentració del sindicat policial Jusapol. També hi havia menors. I dones grans. I sang suant del cabells. Les imatges són molt evidents, encara que sense escales magnificades per on rodolar. “La gent escaldada”, senzillament, com el raïm que serà pansa en temps de verema. “Traïdors!”, va ser el crit més insistent dels manifestants aquell dia. Traïdors a qui? A què? Sí no és mefític o libidinós, el somriure sempre sol ser massa pàrvul. No hi ha revolució que no es faça amb els llavis fortament premuts. I és clar que els Mossos no són iguals a la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Massa joves encara per enlairar tant de llorer tacat amb vísceres. Als primers ja els coneixem de ben a prop amb els seus 6.900 agents implicats en casos de maltractaments i tortures entre 2009 i 2015. O la seua radical oposició sindical al fet que el Govern Basc aprove la llei que indemnitza les víctimes d’abusos policials.

També, per descomptat, hi ha les vuit sentències en contra del Tribunal de Drets Humans europeu. I tot sense cap investigació interna ni autocrítica ni autocontrol. A Espanya, els país on els dissidents s’esborraven amb calç viva a la dictadura i la Transició, que tant se val, un torturador professional com Billy el Niño continua sumant medalles, o crims com els assassinats per part d’antiavalots a la platja del Tarajal, a Ceuta, són contínuament entrebancats mentre es condecora el guàrdia civil que, al mateix pas fronterer, es va fracturar la cama intentant evitar, a puntades, l’arribada en tropell d’immigrants.

Però els mossos també compten amb un impactant historial d’ombres, com el conreat a la comissaria de les Corts, a Barcelona, convertida en una sala de tortures. O les càrregues violentes en el desmantellament del 15-M a la plaça Catalunya o durant la vaga general de novembre de 2012, en què Ester Quintana va perdre un ull per trets amb bales de goma. Va ser el cas més mediàtic, però abans ja l’havien perdut sis persones més en diferents operacions d’aquesta “policia del poble” des del naixement el 1983. Accions sense massa responsables fruit del corporativisme, l’abominable presumpció de veracitat als judicis o, en cas de condemna, l’indult. Tot això aplicat a morts com les de Yassir Y. A la comissaria del Vendrell o les d’Alfons Bayard, Víctor Gallego o Juan Andrés Benítez després de desproporcionats operatius policials. Això, a més de casos de gran ficció mediàtica com l’Operació Pandora, destinada a criminalitzar el moviment anarquista i que no ha passat de la confiscació de quatre llibres i pel·lícules.

És evident que els Mossos no són ni seran mai la policia del poble. És un oxímoron, en qualsevol dels casos. Amb Arrimadas o Albiol, reprimiran sense objeccions els independentistes. I amb Puigdemont i Junqueras reprimiran sense objeccions els independentistes que vulguen conduir la República Catalana més enllà. El monopoli de la força sempre és així i no té més horitzó que el cap que ha de rebentar la porra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.