Mallorca

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una nova catàstrofe natural ha colpejat el país. Després de la riuada de València de 1957, de les del Vallès de 1962, de la pantanada de Tous i les pluges de Lleida de 1982 i de les inundacions d’Alacant de 1997, ara Mallorca se suma a aquesta llista dramàtica. A l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS hi ha comptabilitzats 10 morts i 3 desapareguts, entre ells un nen de cinc anys que va perdre la mare en la mateixa inundació. Tot queda a l’espera que les xifres no augmenten. Determinats municipis de la zona de llevant de l’illa, especialment Sant Llorenç des Cardassar, quedaran marcats per sempre per la duresa dels fets. Hi ha tragèdies que mai no s’obliden.

Quan es donen fets com aquest és inevitable pensar en possibles responsabilitats. Pot semblar oportunista, però trobar els motius pels quals al segle XXI una inundació ha provocat una desgràcia de tal magnitud és l’única manera per evitar que torne a passar. Fa anys i panys que els grups ecologistes denuncien l’acumulació de ciment en zones vulnerables. Una desgràcia com aquesta podia ser qüestió de temps, però no és fins que ocorre que la gent se’n fa conscient. El boom urbanístic dels anys seixanta i setanta, del mal anomenat desarrollismo franquista, va tenir una certa aturada tot just es va iniciar el període autonòmic amb una sèrie de lleis que prohibiren acumular edificis en les zones més sensibles. A les Illes, concretament, els serveis hídrics del Govern han de donar permisos per validar noves construccions que es facin a menys de 100 metres lineals d’un terreny. Però això no va anar acompanyat de la regeneració d’espais irresponsablement deteriorats. Si el torrent d’aigua va baixar amb més rapidesa del que convenia i l’aigua no va ser absorbida, filtrada almenys en part, pel sòl per on passava, va ser degut a l’existència excessiva de ciment en una zona, com s’ha demostrat, totalment inadequada.

I ara què, doncs? Les catàstrofes naturals són en bona part inevitables, però els seus efectes poden ser més o menys devastadors segons la preparació de les infraestructures que hi ha al territori. A Mallorca, com a la resta del país, encara queden urbanitzacions construïdes durant l’època esmentada de l’esplendor franquista que ningú no ha tingut el valor, encara, de destruir. Construccions que avui serien completament il·legals si es plantejaren. Per exemple Sa Teulera, a Palma, construïda a la vora del llit del torrent per on baixa l’aigua de les inundacions. És qüestió de temps que un dia, tal com va ocórrer la passada setmana, la intensitat de la pluja provoque una desgràcia similar.

El compromís pel territori i per la sostenibilitat, al llarg dels darrers temps —especialment durant la falsa bonança econòmica que va desembocar en la crisi que encara patim— va ser menyspreat per les elits i per bona part dels governants, sempre entestats a obtenir beneficis econòmics a curt termini, sense pensar en res més que en la rendibilitat. Malauradament, cada cert temps es produeixen casos que donen la raó als qui no es cansen d’alertar del perill de certes infraestructures i de la manca de preparació. Cal tenir en compte aquestes veus.

Avui ha estat Mallorca com en temps anteriors van ser altres punts del país. Ara només queda treballar per evitar nous casos com aquest. Sense deixar d’esmentar la gran onada solidària que ha impregnat l’illa d’acció humanitària per part dels seus veïns. Ells i elles representen el millor exemple per a tothom.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps