O cimera o cimera: arregleu això

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per pura estètica mediàtica o per presumptes principis realment sòlids, davant els successius conflictes i reptes de certa magnitud de tipus polític i social, el món occidental ha tendit històricament a respondre-hi a través de cimeres i fòrums d’allò més pomposos i altisonants, sempre acompanyats d’operatius policials i de seguretat d’allò més barrocs. Com si d’un concurs de geografia històrica es tractés, tots recordem o tenim en ment ciutats i dates com Maastricht 1991, Rio 1992, Kyoto 1997, Lisboa 2004, París 2015, etc.

Reconec que sempre he tingut dubtes sobre l’efectivitat real d’aquests esdeveniments com a veritable espai de negociació i debat, més enllà de l’escenificació gesticular. Dubtes a banda, tanmateix, la realitat és que, en general, sigui com a autèntics entorns de diàleg i acords, o com a mers aparadors per a fotògrafs i carxofes, el resultat és que, en acabar aquestes trobadetes de canapè i caviar, els participants es veuen obligats a presentar un nou acord públicament i, per tant, la pilota pot seguir rodant endavant.

Val a dir que en temps remots a Catalunya també hi havia hagut certa tradició cimeril descentralitzada. Tots sabem que cada un dels tres estatuts d’autonomia que ha tingut el nostre amable, trist i petit Principat va associat a un topònim, precisament perquè, diuen, foren els llocs on es va redactar el gruix més important de sengles textos. Parlem, esclar, de l’Estatut republicà –aquell, sí– de Núria, del de Sau de 1979 i del de Miravet –en pau descansi– de 2006.

Els darrers esdeveniments polítics del nostre país han fet més que palès que una cimera de partits i entitats sobiranistes esdevé més peremptòria que mai. El Govern català és a punt de perdre el crèdit no només entre els votants independentistes de la CUP, sinó, ara ja, fins i tot entre els mateixos votants d’ERC i Junts per Catalunya. No només el govern perd crèdit; també el conjunt de partits independentistes, àdhuc la CUP, i les mateixes entitats de la societat civil com l’ANC o Òmnium. Quan deixes de tenir crèdit, passa que t’espantes i actues nerviosament, com el típic entrenador de futbol a la corda fluixa després d’un reguitzell de derrotes inesperades. El drama és que aquest pànic creditici, sovint, va seguit de decisions precipitades, sense meditar, que pretenen remuntar la situació a la desesperada, com ara pretesos ultimàtums que es demostren sense fonament pocs minuts després de llançar-lo. I allò que havia començat amb una pèrdua de crèdit percentualment baixa, creix i creix exponencialment fins que la bola de neu t’engoleix implacablement.

Les causes d’aquesta pèrdua de confiança són diverses i compelxes, sens dubte. Però les més evidents són el còctel pirotècnic que representa l’absència d’un full de ruta clar, nítid i públic, la manca d’un lideratge inequívoc i inqüestionable, i les reiterades dissonàncies i discrepàncies entres els mateixos socis independentistes.

Hi ha qui, com en Salvador Cardús, ha arribat a afirmar que si el suposat full de ruta existent no es fa públic per tal de maniobrar estratègicament, a fi i efecte de no ensenyar les cartes a l’adversari. El bemoll d’aquesta tesi és que és exactament el mateix discurs que es va utilitzar a dreta i esquerra abans de l’1 d’octubre per tranquil·litzar la gent i que, després, el poble va constatar que era senzillament una excusa barata per no dir que, en realitat, no hi havia ni full de ruta ni estratègia preparats més enllà del referèndum.

També és un error estratègic garrafal de supeditar el projecte polític a les possibles reaccions de l’adversari. Fer o desfer en funció d’un judici que, de sempre, s’ha considerat injust és, si més no, d’una certa incoherència. La construcció nacional de Catalunya ha de ser una proposta viva i autònoma en ella mateixa, al marge de les vicissituds dels espanyols –d’això va la independència, també–.

Així doncs, l’única manera que govern, partits i entitats tenen de recuperar la confiança dels votants –i, per tant, de les famílies, dels treballadors, dels empresaris, del jovent i dels jubilats d’aquest país– és tancar-se a qualsevol racó de les nostres –sí, malauradament Brussel·les no ens serveix i les presons, tampoc– contrades, durant les hores seguides que calgui i no sortir-ne fins haver acordat amb detall i precisió una proposta políticament creïble, socialment engrescadora i logísticament materialitzable. Vista la gravetat de la situació, aquesta proposta hauria d’incloure forçosament tots els ets i uts, amb un calendari exhaustiu que contempli tres etapes: una etapa immediata de les properes setmanes, una segona etapa del conjunt de l’any 2019 i una tercera etapa dels quatre anys de legislatura. L’acord també hauria d’incloure una definició meridiana dels lideratges amb què es comptarà a partir d’ara. A més, la proposta no hauria de tenir cap mena de mania d’incorporar-hi els costos previsibles de la independència i posar-los sobre la taula, amb llums i taquígrafs, per tal que el món sencer observi i corrobori que els catalans són una gent prou adulta i disposada a assumir els eventuals riscos que comporta alliberar-se del jou espanyol. 

No hi ha més. Bé, sí, un darrer detall: vist que les darreres tres cimeres històriques han estat a poblacions de les demarcacions de Girona, Barcelona i Tarragona, respectivament, aquest cop potser seria el torn de les comarques ponentines. El Parc Astronòmic del Montsec podria ésser bo i inspirador: l’univers sencer damunt els caps pensants i l’estela polar vigilant per si algú, tot d’una, tingués la temptació de perdre el nord de vista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.