Un psiquiatre per càpita, per favor

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Es un hecho que no se puede utilizar el castellano o el español, yo creo que nadie lo puede negar: el castellano, el español, ha desaparecido de lugares como Cataluña, Baleares, la Comunidad Valenciana, el País Vasco o Galicia”, va proclamar aquest dimarts pel matí, des de la trona del Congrés, el diputat Toni Cantó, que serà el candidat de Ciutadans a la presidència de la Generalitat Valenciana a les eleccions del 26 de maig de 2019. És molt conscient que la campanya electoral se li farà difícil: haurà d’anar acompanyat de traductor a cada moment per tal de comunicar-se amb els electors. Haurà de convocar actes clandestins que esquiven la impossibilitat d’expressar-se en castellà en públic, cosa que li farà conèixer de primera mà com era la vida sota el règim del dictador que el seu partit s’ha negat a exhumar del mausoleu que ara ocupa.

El gran mèrit del Govern del Botànic ha estat precisament aquest: capgirar com un mitjó una societat que abans s’expressava de forma majoritària en castellà i que ara, en canvi, ha abdicat de la llengua de l’imperi. En poc més de tres anys, els ciutadans han seguit les instruccions emanades de les diverses conselleries que instaven a substituir l’idioma de Cervantes pel de March. Avui dia, de fet, costa trobar indígenes que conserven alguna paraula castellana. S’ha instaurat un monolingüisme de facto que ha convertit el País Valencià en un Vic a escala gegant, amb 5 milions d’habitants que tan sols es comuniquen en català. Cal reconèixer especialment la dedicació dels esforçats veïns d’Oriola, Asp, Requena i Sogorb, entre tants altres municipis valencians, a fi de consumar la substitució lingüística. Un canvi dràstic dels seus hàbits comunicatius que hauria estat impossible sense l’ajuda decidida de la Generalitat. Conscient que eren els ciutadans que podien trobar més problemes d’adaptació, l’administració ha invertit tants diners com ha calgut per esborrar el castellà dels seus cervells. Hem de felicitar els governants del PSPV i Compromís, que han comptat amb l’ajuda inestimable de Podem. Algú com Antonio Estañ, oriünd de Callosa de Segura, era qui millor podia contribuir a culminar aquest procés.

Dimarts de vesprada, poques hores després del crit d’alarma de Cantó, s’inaugura una exposició de l’irreverent artista alcoià Antoni Miró que ha provocat titulars de portada com aquest: “Una falla cambia una visita a La Marina para evitar las esculturas sexuales”, amb un subtítol que explica que la comissió Peset Aleixandre-Guillem Ferrer “decide hacer la excursión al castillo de Sagunto”. Ben fet. Sagunt és una de les dues capitals culturals que la Generalitat Valenciana ha designat per al període que va del 25 d’abril de 2018 al 25 d’abril de 2019. I és que a Cantó se li va oblidar recordar que, sota el mandat del Botànic, el calendari valencià també ha patit modificacions significatives. Ara s’assembla més al xinès que no a l’espanyol: en lloc de l’1 de gener, l’any comença el 25 d’abril.

Doncs bé, allò veritablement pornogràfic de l’exposició no eren els pits ni els pius de les escultures exposades a l’exterior de La Marina i que convidaven a fugir de València, sinó una desena de quadres amb estelades i senyeres sense el blau. Vade retro! Compromís, la coalició que té com a pal de paller una formació nacionalista, opta per no fer acte de presència. Ni tan sols aquells que, a la seua agenda, havien anunciat que hi acudirien. El president, Ximo Puig, navega entre pintures de diades multitudinàries acompanyat de mig centenar de càrrecs socialistes. “M’ha sorprès que no vinguera ningú de Compromís, vull saber què ha passat”, afirma Miró al principal diari local. Les justificacions que circulen sotto voce es mouen entre la simple coincidència –una coincidència que involucraria centenars de càrrecs públics– i el paper organitzador que ha jugat José Manuel Orengo, exalcalde de Gandia i posterior assessor de Presidència. Per alguns, Orengo és com un terrorista islàmic i convé separar-se al màxim possible.

Dimecres, l’autèntica bomba arriba d’Ontinyent. L’alcalde, Jorge Rodríguez, que va estar detingut 48 hores, es va negar a declarar davant la justícia i va haver de dimitir com a president de la Diputació en el marc de l’operació Alqueria, es manté com a investigat i està suspès de militància del Partit Socialista. Amb tot, assegura que, “sí o sí”, serà candidat a les eleccions locals. Si no pot ser-ho a la llista del PSOE, ho serà per una candidatura independent. A la més pura manera de Jesús Gil. El bany de masses que va rebre en tornar del calabós també remetia a unes altres èpoques. Rodríguez diu que el 100% dels afiliats locals està al seu costat i al PSPV pateixen de valent: si ell s’enduu tots els vots, també s’endurà una acta de diputat provincial que pot ser clau.

I és que, encara que la política li ha fet passar un tràngol tan desagradable com el del juny passat, sembla que no entén la vida fora d’ella, ni que siga transitòriament. Com si el projecte dels socialistes ontinyentins depenguera en exclusiva de la seua persona. Com si ningú més no estiguera en condicions de liderar la capital de la Vall d’Albaida. Caldrà concloure, per tant, que el de Rodríguez és un projecte estrictament personal. Els altres 13 regidors del grup socialista municipal fan de comparsa mora. O cristiana, que tant fa. 

Dijous de vesprada, Mónica Oltra pronuncia una conferència a la Universitat Catòlica San Vicente Mártir (UCSVM) acompanyada de l’arquebisbe i canceller de la mateixa, l’ultracatòlic Antonio Cañizares, que fa un parell d’anys va sol·licitar per carta al Consell la supressió del màster d’igualtat de gènere que impartia la UCSVM. La vicepresidenta de la Generalitat disserta sobre feminisme i Cañizares es mostra obseqüent: “Subscric tot allò que ha dit”. En aquest cas, entre el públic assistent sí que es distingeix alguna cara de Compromís. Ave Maria puríssima.

Tres hores després, Francisco Camps irromp als estudis de La 8 Mediterráneo, la tele dels bisbes, perquè l’entreviste Lluís Motes, que ha perdut una ela a causa de la crisi i ara només és Luis. A Canal 9 Francisco també era Francesc fins el dia que va dir prou. Són com bessons. Per això Camps, que se sent com a casa, aprofita l’ocasió per autoproposar-se candidat a l’alcaldia de València. No, no és Comediants, l’espai de monòlegs d’À Punt. És un expresident pluriimputat que no perd l’oportunitat de recordar que ja va obtenir majoria absoluta amb una investigació a l’esquena. Ara, que en té moltes més, intueix que la distància amb la resta de partits seria superior. “Des de 2009 no he deixat d’estar imputat”. No és cert, però no importa. Ha conclòs que, com més imputacions acumule, millor.

Camps, en èxtasi, planteja “recuperar la València del PP”. Diu que els de Podem són uns “comunistes”, els de Compromís uns “catalanistes” i els socialistes uns “acomplexats”. Alerta que la mostra de Miró “atempta contra la llei de la infància” i fa saber que, al País Valencià,  la taxa de polítics imputats per habitant és inferior a la de Cantàbria o el País Basc. Camps festeja en prime time la decisió de l’Audiència espanyola de reobrir la causa del finançament il·legal del PPCV per tal d’investigar-lo. Cada imputació és una mena d'amulet.

Si d’ací als comicis de la primavera vinent el festival de despropòsits continua al mateix ritme, allò que ens caldrà és un psiquiatre per càpita. Qui duga aquesta promesa al programa electoral, guanyarà de llarg.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).