Qui uneix l’independentisme?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La fràgil unitat estratègica entre Junts pel Sí i la CUP, que suposa l’única garantia perquè culmine el denominat procés sobiranista, es mou i es remou de manera constant. Cada sotrac sembla ser més intens que l’anterior. La setmana passada la detenció dels activistes de l’esquerra rupturista que havien cremat fotografies de Felip VI el darrer 11 de Setembre va fer pujar la tensió entre els dos socis parlamentaris uns graus més. Els Mossos d’esquadra van actuar seguint ordres judicials, però els portaveus de la CUP van entendre que el departament d’Interior hi havia aplicat un excés de zel absolutament reprovable i van demanar la destitució del conseller Jordi Jané. Aquesta vegada l’enfrontament públic va requerir la intervenció del mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que fins ara sempre se n’havia mantingut al marge.

Aquesta mateixa setmana hi haurà una nova oportunitat perquè Junts pel Sí i la CUP s’enfronten de nou. El ple del Parlament debatrà la llei de drets de l’habitatge, que intenta pal·liar amb una nova normativa els articles que va suspendre el Tribunal Constitucional, i la CUP ja ha començat a prendre posicions al costat dels altres grups d’esquerra −Catalunya sí que es pot i el PSC− i en contra del mateix Govern. Tots aquests episodis no són res, però, comparats amb les profundes discrepàncies que encara separen els uns i els altres en la discussió dels pressupostos de l’any vinent. La CUP s’ha resignat a acceptar-los a tràmit, però els seus portaveus ja s’han encarregat de recalcar que aquest gest no en garanteix, ni de bon tros, l’aprovació final.

Una vegada i una altra, per tant, queden ben evidents les costures del procés sobiranista. I sempre semblen a punt de trencar-se. El referèndum que ha aprovat el Parlament de Catalunya s’ha de fer el setembre de l’any vinent. Nou mesos són del tot excessius si les dues opcions que l’han de garantir mantenen i augmenten la pugna que els separa des del començament de la legislatura. Són moltes les veus que adverteixen que la independència no seria cap quimera si els seus partidaris no tingueren uns recels tan profunds i uns enfrontaments tan insuportables. Si no feren prevaldre les diferències ideològiques per damunt de l’objectiu nacional que teòricament els uneix. Per això no sembla exagerada la ironia amb què alguns altres proclamen que l’única garantia del procés sobiranista són el Govern i les institucions de l’Estat. La seua intransigència pot provocar allò que no pot assegurar la divisió independentista. Al final no és cap broma afirmar que el que uneix més l’independentisme és la bel·ligerància del Tribunal Constitucional.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps