La trampa mortal de Pau Luque (i 2)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Segons Pau Luque, Catalunya és com la mort d’en Punset: quelcom l’existència de la qual no és demostrable. Evidentment, ell ho diu d’una manera molt més enrevessada a fi que no soni tan contundent. Al capdavall, però, un dels recursos d’aquest professor universitari assentat a Mèxic emprat per escombrar la voluntat independentista catalana és posar en dubte què i qui és Catalunya. Luque es demana si es pot considerar que Catalunya com a tal, realment, constitueix una entitat en si mateixa. És el que ell anomena el problema del demos. Que hi hagi un Estatut d’Autonomia –Espanyol!– vigent que descrigui i delimiti això que es coneix com a Principat de Catalunya, no importa. Que Catalunya disposi d’institucions de govern pròpies que es remunten a l’edat mitjana, és sobrer. Que la mateixa Generalitat de Catalunya fos restituïda abans que s’aprovés l’actual constitució espanyola, no genera cap tipus de conflicte a l’autor de La secesión en los dominios del lobo. Tabàrnia sofisticada d’aires suposadament academicistes. 

Mentre ho llegia vaig recordar un altre llibre. En un dels capítols del deliciós Teló de Milan Kundera, l’autor txec escriu el següent: “A Europa hi ha, d’una banda, els grans països i, de l’altra, els petits; les nacions instal·lades a les sales de negociació i les que esperen a l’avantcambra. El que diferencia les nacions petites de les grans no és només el criteri quantitatiu de la xifra d’habitants; és quelcom més profund: per a les petites, llur existència no és una certesa que es considera òbvia i descomptada, sinó sempre una pregunta, un repte, un risc: es troben a la defensiva davant la Història, aquella força que les supera, que no les té en compte, que ni tan sols les percep.” Dient-ho amb paraules més directes, la pirueta amb què Luque pretén qüestionar l’existència d’una entitat, d’un demos, anomenada Catalunya només podria ésser filosòficament acceptable si, aleshores, també qüestionéssim l’existència d’unes entitats, d’uns demos, anomenades Espanya, França, Alemanya, Regne Unit, Portugal, Itàlia, Grècia, Estats Units, Mèxic, Argentina, Xina, i així fins al microestat més petit del món. Nogensmenys, com bé diu Kundera, l’existència d’Espanya –o de França– és indubtable: c’est l’éternel.  

Més paranys del llibre: “Vivim en una democràcia liberal amb monarquia parlamentària amb els seus defectes i imperfeccions, però homologable als països del nostre entorn.” No, no. No hi cerqueu ironia, que no n’hi ha pas. La sentència de Luque no passaria d’estirabot còsmic hilarant de perruqueria de rínxols de iaia franquista si no fóra perquè l’autor, hi insistim, és professor de Filosofia del Dret a una universitat mexicana. 

Si disseccionem l’afirmació, aital com si d’un exercici d’anàlisi sintàctica es tractés, ràpidament ens adonarem de la quantitat de trampes fal·lacioses concentrades en una sola oració. En primer lloc, detectem un problema d’endreç dels elements. Els matemàtics diuen que l’ordre dels factors no altera el producte. Però en dret –i en política en general–, que per funcionar se serveix de la llengua, la posició dels components lingüístics determina les jerarquies. És a dir, la sintaxi de la frase i del text alteren notablement el sentit del missatge. Tots convindrem que no és el mateix dir “El Principat de Catalunya es troba a la Península Ibèrica” que dir “La Península Ibèrica es troba a Catalunya” –l’exemple és fet expressament per mirar d’ajudar el professor Luque a situar geogràficament aquest país que no veu clar si existeix-. De la mateixa manera, no és el mateix dir “He vist un gos amb un plat de menjar” que “He vist un plat de menjar amb gos”. Així doncs, caldria acceptar que tampoc no és el mateix “Vivim en una democràcia liberal amb monarquia parlamentària”, que “Vivim en una monarquia amb una democràcia parlamentària liberal”. 

Certament, totes dues consideracions són, de fet, igualment inexactes i difereixen força d’una descripció acurada de la realitat política espanyola d’avui, atès que és conegut que Espanya no ha arribat a olorar ni una trista aroma de democràcia ni tan sols el 1931, l’esperit del parlamentarisme clàssic ha estat usurpat pel dictamen dels partits –polítics i judicials–, i el liberalisme és un concepte del tot corromput i prostituït que només serveix per insultar o enllustrar –curiosament, tot alhora– aquells que no han sabut ni volgut saber mai què era això del liberalisme i la llibertat. Més enllà d’aquesta darrera consideració que després reprendrem, tanmateix, mirava d’exposar que l’alteració de l’ordre natural dels elements de la frase no és pas un afer de matís, sinó la mare dels ous, car si en la societat espanyola d’avui la democràcia, el parlamentarisme i la llibertat justegen –per dir-ho benèvolament–, és precisament pel fet que a Espanya hi ha quelcom per damunt aquestes tres nocions èticament tan suggeridores, quelcom que es diu corona, diadema, monarquia, reialme, regne… En fi, digueu-ne com vulgueu. Els tres reis mags: el pare, el fill i l’esperit sant. 

Democràcia parlamentària liberal homologable als països del nostre entorn? Escric aquest article la mateixa setmana que un jutge espanyol ordena la detenció de Willy Toledo per defecar literàriament pensant en Déu, que el CDR Adrià Carrasco compareix des de Brussel·les per explicar la seva defensa de l’exili estant després que la Guàrdia Civil decidís de fer una visita a la casa familiar del jove i confongués uns cordills amb metxa d’explosiu, que l’organització internacional i independent Freemuse presenta unes dades d’un report segons el qual el 2017 Espanya és el país del món que més artistes ha empresonat, que el Ministeri de l’Interior espanyol anuncia que enviarà 600 antiavalots a Catalunya –fet que permet constatar que l’única diferència entre el PP i el PSOE és la mida: els populars la tenen més llarga–, que l’excel·lent xef i millor amic Sergi de Meià es veu amenaçat per haver –hipotèticament– comès el crim de donar suport a un vi que reivindica l’alliberament dels presos polítics, entre moltes d’altres perles. Tot això en menys d’una setmana. Ni cinc dies. 

I finalment, el darrer joc de mans de Luque. A les pàgines 156 i 157 l’autor sosté que el referèndum hauria d’ésser el darrer recurs emprat per resoldre el problema catalanoespanyol. Contràriament a, per exemple, el que la mateixa Cort Suprema del Canadà va establir en el seu moment, Luque pensa que abans de convocar cap referèndum hauria “d’iniciar-se una negociació entre el Govern central i l’autonòmic per abordar les motivacions que han fet créixer l’independentisme. (...) Així, es podria negociar el traspàs de competències o un nou sistema de finançament, o, si la comunitat autònoma té llengua pròpia a més del castellà, un reconeixement polític (...). A canvi, el Govern central, suposant que la comunitat autònoma la majoria parlamentària amb ànsies de secessió de la qual fos Catalunya, hauria d’exigir que el Parlament impulsés una modificació de la llei electoral vigent avui dia per una que prevegi un sistema més proporcional o fins i tot plenament proporcional. Si s’arribava a aital acord entre els dos governs, això hauria de ser suficient per segellar la qüestió. Aquí podria acabar, doncs, l’afer secessionista.” 

Naturalment, molts us demanareu què diu l’autor que hauria de passar en cas de no fructificar cap acord. Aquí arriba l’acudit. “Si no s’arriba a cap tipus d’acord substantiu, si la negociació política no dóna absolutament cap fruit important, aleshores jo no veig cap altra manera d’abordar la qüestió que negociant les condicions d’un referèndum vinculant de secessió en què hi participin només els membres de la comunitat autònoma. Hi ha una precondició general per a aquesta ruta: s’ha de fer en un clima de relativa bona fe i lleialtat entre uns i altres.”. 

A veure, hom realment creu que si dos governs, dues senyores institucions públiques governamentals, han estat negociant durant temps i temps –tal com proposa l’autor– i finalment no aconsegueixen arribar a cap acord de consens satisfactori per a ambdues parts, hi podrà haver un “clima de relativa bona fe i lleialtat entre uns i altres”? Ho diré d’una altra manera: si després de tres anys mirant de negociar per les bones amb la seva exdona que el deixi veure més el seu fill, hom no aconsegueix ni un minut més de Skype a la setmana, continuarà pensant que la seva exdona actua amb “relativa bona fe i lleialtat” o potser creurà que ha perdut tres anys en què ha fet el préssec per no anar a veure el jutge o directament els Mossos d’Esquadra? Res més a dir.

Kundera ens recorda que al món hi ha gairebé tants polonesos com espanyols “però Espanya és una vella potència l’existència de la qual no ha estat mai amenaçada, mentre que la Història ha ensenyat als polonesos el que vol dir “no ésser”. Els polonesos, ”privats del seu Estat, van viure durant més d’un segle en el corredor de la mort. Polònia encara no ha perit és el primer i patètic vers del seu himne nacional i, fa uns seixanta anys, Gombrowicz, en una carta a Czeslaw Milosz, escrivia una frase que no se li hauria acudit mai a un espanyol: Si d’aquí cent anys, la nostra llengua encara existeix…”. Si d’aquí cent anys Catalunya encara existeix serà perquè haurà sabut desarmar les trampes dels llops en el domini de la secessió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.