L’inapropiat acte de dignitat d’Enric Morera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta mateixa setmana, caminant per Xàtiva, em vaig trobar amb una antiga professora de castellà a l’institut. Estava postrada en una d’aquelles cadires de rodes amb motor. I a un dels costats lluïa un llaç groc. «No estoy de acuerdo con la independencia de Catalunya, pero el encarcelamiento de esta gente me parece una barbaridad», em va dir en la llengua de Cervantes. 

Em va semblar simptomàtic. I no era la primera vegada que alguna persona gens sospitosa de ser nacionalista -i encara menys independentista- em feia una reflexió en aquesta línia coincident amb l’anàlisi de no pocs experts. Per resumir-ho molt, hi ha gent fora de Catalunya que considera que l’independentisme prengué decisions discutibles des d’un punt de vista jurídic, sobretot durant aquell tortuós plenari dels dies 6 i 7 de setembre. Però atès que la declaració d’independència, posterior als lamentables successos de l’u d’octubre, va tenir valor polític però no jurídic -no es va substanciar, en realitat-, l’empresonament preventiu de bona part del govern català esdevenia un abús de poder, el resultat d’haver buscat un càstig exemplar a través d’uns delictes de sedició i rebel·lió violenta que no se sostenen. Menys encara pel que fa als dos representants de la societat civil igualment empresonats.

Hi hi un grapat de valencians que pensem el mateix i que no hauríem de demanar disculpes per enraonar a contracorrent, perquè paguem els nostres impostos, treballem i alguna cosa positiva fem per la col·lectivitat. Podem ser molts o pocs, però algú ens havia de representar. I potser la segona autoritat del País Valencià, el president de les Corts Valencianes, l’encarregat de moderar els debats i l’àrbitre per tant de la vida política, no siga la persona més idònia per fer de portaveu d’aquesta opinió

Passa que amb les declaracions dient que no té cap sentit ni base jurídica mantenir la presó preventiva dels polítics i líders socials catalans, Enric Morera acabava amb un silenci eixordador. Amb una llei mordassa no escrita que empenta els polítics valencians, fins i tot del camp nacionalista, a acotar el cap i evitar qualsevol referència incòmoda al «problema català». Però la dreta no necessita res per articular el seu discurs anticatalà i xenòfob. Perquè després d’anys de saqueig i extracció no té una altra cosa a la mà.

El resultat, ja ho saben, a més de l’enrenou tòpic, és que el PP ha demanat la reprovació de Morera. Amb l’argumentari habitual en aquests casos, entre el deliri i la malaltia. La reprovació no eixirà endavant, si no és a còpia de crear una crisi irresoluble en el govern del Botànic. Però el fet despulla les nostres mancances: no cal estar a favor de la independència de Catalunya, ni compartir el fons de la qüestió ni les erràtiques maniobres dels dirigents catalans, per concloure que en aquest pols l’Estat s’ha ubicat en el repugnant terreny de l’autoritarisme i la revenja. Quan bastonejava els votants o quan buscava un càstig de màxims que cap instància a Europa ha validat, de moment. Si no puc contra els dos milions i escaig de catalans que tinc en contra, els colpege i emmordasse. Tanque els seus dirigents abans de judici i demane una pila d’anys. I envie les gossades a llevar els llaços grocs.

Que algun valencià amb poder institucional, tot i que siga de manera formalment inapropiada, haja posat aquesta qüestió sobre la taula, és un petit bàlsam entre tant de silenci i ignomínia. Ens fa una mica més dignes. Després, els portaveus dels diferents partits del Botànic han hagut de sumar-se a les consideracions de Morera, per convicció o per necessitat. En el cas del PSPV-PSOE, amb un punt de creativitat fruit de l'enginy del sempre atrevit Manuel Mata, posant Eduardo Zaplana en el mateix calaix. El que és evident, tanmateix, és que sense el pas endavant del president de les Corts, el silenci sobre aquesta qüestió haguera continuat.

Davant la paradoxa formulada en el titular d’aquest article, em quede amb la dignitat. Un milió de vegades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.