L’art rupestre, que aquesta setmana centra el nostre tema de portada, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1998. Fa vint anys i la seva situació ha millorat molt modestament. Dels 757 jaciments d’art rupestre reconeguts per l’organització de l’ONU per la cultura, la meitat són al País Valencià (370) i 60 són a Catalunya. És lògic, donat el nombre d’indrets que s’han de protegir i difondre, que la tasca siga difícil, però en vint anys s’ha avançat tan lentament que aquest fet permet treure conclusions de l’escàs aprofitament que algunes administracions fan del patrimoni cultural.
El nombre de llocs que es poden anar a visitar per resseguir l’art rupestre és important, però les condicions en les quals es mostra i s’explica aquest art no sempre són les idònies. La manca d’una coordinació real, tant en l’àmbit nacional com comarcal, sovint provoca una dispersió dels esforços per divulgar la importància d’aquest art, que podria convertir-se en el museu a l’aire lliure més gran del món. I els mitjans dels ajuntaments —que sovint són els encarregats de gestionar els jaciments— no sempre són suficients per deixar la tasca de la divulgació històrica i artística en mans de gent qualificada —o de preparar professionalment personal no qualificat.
El resultat és que uns béns culturals reconeguts internacionalment com un tresor únic es mantenen desaprofitats culturalment i econòmicament.
Una de les raons és principalment educativa. Els llibres d’història de l’art haurien de començar per la joia que els nostres avantpassats van deixar immortalitzats en els abrics de l’arc mediterrani. No hi ha cap raó per excloure de la història de l’art un patrimoni extensíssim que demostra, per primera vegada, un estil pictòric cultural i que descriu, per primer cop en la història de l’Homo sapiens, com vestíem, com caçàvem i com vivíem fa més de 10.000 anys.
Cal, per una banda, donar valor al nostre patrimoni entre la nostra pròpia gent, perquè se’l puga sentir seu i responsabilitzar-se’n, individualment i col·lectivament. I, per l’altra, cal una coordinació i molta col·laboració entre municipis per crear pols d’atracció comarcals o supracomarcals a l’abast del visitant que puguen reunir atractius prou diversos per animar-los a visitar més d’un jaciment —encara que només visiten un centre d’interpretació.
Més enllà del món municipal, les administracions catalana o valenciana haurien de coordinar i fomentar la formació de professionals capaços d’aprofundir en l’estudi de l’art rupestre i de transmetre una àmplia base de coneixements a nivells més bàsics de l’Administració per tal d’expandir l’abast de les inversions en aquesta matèria.
L’art rupestre és només un exemple de l’esperit col·laboratiu, que podria obrir nous pols d’atracció turística en zones rurals especialment amenaçades per la despoblació. Ho són el romànic de la vall de Boí i les falles del Pirineu —totes dues declarades Patrimoni de la Humanitat—, o com ho podria ser també l’arquitectura de la pedra seca, per posar un exemple no “reconegut” per la Unesco.
L’esforç dels ajuntaments —on arrela principalment la coneixença dels seus atractius principals— supera sovint les seves pròpies capacitats i necessita una empenta per atreure públic —no només estranger, sinó principalment nacional— i rendibilitzar el patrimoni cultural.
