Per què canteu en català?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada cop que la repercussió d’un grup musical que canta en català traspassa la frontera de ponent del nostre domini lingüístic apareix aquesta absurda pregunta. En una revista musical espanyola s’hi podia llegir una bestiesa com aquesta: “Si ho penses bé, és lògic que els Manel cantin en català essent un grup taaan (sic) de Barcelona”. Cal ser mooolt de Barcelona per cantar en català? Els grups que canten en castellà a la capital espanyola ho fan perquè són mooolt de Madrid? En bona part de la península ibèrica la llengua catalana no és vista com una realitat natural, que existeix de forma independent al castellà, sinó com un caprici erudit, una reminiscència folklòrica o, en el pitjor dels casos, un afany de tocar els pebrots i donar la nota. 

Aquesta incapacitat per comprendre que hi ha vida més enllà del propi melic va associada sovint a una justificació pecuniària. Com que ja se sap que els catalans faríem qualsevol cosa per diners, no és que molts dels nostres músics cantin en català com un fet inherent a la seva pròpia existència, sinó que ho fan moguts per les suculentes milionades que reparteix una Generalitat nacionalista que es rebel·la contra la naturalitat de parlar i cantar en castellà. Com que no és normal cantar en català, només s’entén si això ho fas per fer-te d’or saquejant el contribuent. Si ho pensessin fredament, aquesta conclusió, la dels bitllets, tindria força més sentit en el cas que un catalanoparlant es posi a cantar en espanyol. Aquest sí que és un fet que comporta una reflexió deliberada i és molt possible que vagi associada a la possibilitat de vendre en un mercat més gran i, per tant, a obtenir una major recaptació.

Sobre el rock català dels noranta va planar-hi constantment l’espectre de la subvenció, de la mateixa manera que en aquests darrers anys a Madrid s’ha intentat apagar qualsevol opinió incòmoda en matèria independentista apel·lant a les ajudes que rep la premsa. La realitat no hi té cap importància, en tota aquesta cantarella, però no costa gens que aquí ens hi referim, encara que sigui de passada. ElDiario.es revelava l’octubre de 2016 que l’anterior govern espanyol beneficiava deliberadament els mitjans de la seva corda pel que fa a la publicació de publicitat institucional. Així, els més ben parats en la relació entre euro publicat i potencial lector eren La Razón, ABC i El Mundo, en el sector de la premsa de paper, i Libertad Digital, ElConfidencial.com i Periodista Digital, en el cas de la premsa digital. Aquesta és, també, la realitat de les subvencions.

En el cas de la música, recentment la Plataforma per la Llengua ha publicat un estudi titulat “El foment de la llengua pròpia a partir de les subvencions públiques destinades a la promoció musical”. En aquest treball s’hi estableix una comparació entre les polítiques de subvencions de diversos territoris a festivals,  sales de concerts i discogràfiques en relació a la llengua autòctona. Comparant els casos del Quebec, el País Basc, Lituània, Irlanda, Finlàndia, Eslovènia i Catalunya hi veiem que la llengua catalana és la que en surt més mal parada en termes relatius, encara que el gaèlic a Irlanda el parli un 1,5% de la població o que el Quebec formi part d’un Estat on els anglòfons hi són una gran majoria. Tal com recull la Plataforma per la Llengua, l’Institut Català de les Empreses Culturals destina més de la meitat de les seves dotacions a projectes on el català hi té una presència nul·la o testimonial.

Si a tot això hi afegim el fet que a la televisió del Principat no hi ha cap programa musical –a diferència de l’À Punt valenciana que ha començat amb L’Estudi cada dimarts a la nit-  i que els únics altaveus regulars de la música autòctona són a l’emissora iCat i a la revista Enderrock,  podem sentenciar que fer música en català no és cap ganga, sinó precisament tot el contrari. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).