Les grans ruïnes de nova planta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’acció de la policia i de la judicatura per mirar d’encerclar l’empresari mallorquí Bartolomé Cursach ha esdevingut un d’aquests processos que, en esclatar davant l’opinió pública, desperten una atenció formidable que després, lentament, es va apaivagant, fins que arriba l’hora de les sentències, que és quan aquella primitiva atenció reapareix, ara sense la fogositat inicial. 

Aquest cas ha fet circular arreu dels mèdia de l’Estat la fotografia d’un dels edificis que el senyor Cursach ha comprat o ha fet construir. El Mega Park, en concret, el va fer construir de nova planta, i el lector, en veure’l en fotografia, es deu haver fet alguna pregunta —també és possible que la imatge l’hagi deixat sense paraules. El Mega Park és un centre d’oci —amb tantes energies com s’hi esmercen— albergat en el que pretén semblar la ruïna d’una catedral gòtica. És revelador —no em faceu dir de què— que a la Mallorca actual es construeixin ruïnes o es compongui l’abandó a una rodona (a Sineu, on algú va pensar que faria guapo ordenar aquell espai com si antigament hi hagués hagut un corral ara menjat per la vegetació). 

Amb el turisme, l’illa s’omplí d’arquitectures d’un gòtic excessivament tardà, de noves torres de defensa molt antigues, i fins i tot un conspicu arquitecte i urbanista, Gabriel Alomar, va projectar una església impossible, l’església romànica de Sant Sebastià, a Palma. Les Vidrieries Guardiola o les Bodegues Alorda, a la carretera de Palma a Manacor, són exemples ben visibles de l’asincronia històrica com a estímul comercial. 

Vist aquest ampli panorama de la falsificació arquitectònica recalcitrant, pot passar que algú ens recordi aquella aclaparadora sentència de Jean Clair, que diu que l’estil del segle el traça la seva arquitectura. El trasllat de la sentència es pot fer per diversos camins. Un d’ells ens portaria, des d’una illa falsificada, a una realitat desfigurada per això que ara sentim mantes vegades cada dia: el relat. El relat de la Mallorca actual parla de progrés, de riquesa, de terra de promissió. Però aquesta versió és una ruïna gòtica de nova planta o un castell gòtic excessivament tardà. 

La ruïna de bon de veres és un estat de coses que enriqueix una minoria demogràficament insignificant; i que preocupa la majoria de la societat en maneres diverses: hi ha gent simplement preocupada perquè un jornal de treballador a l’illa ja no garanteix, ni prop fer-s’hi, allunyar-se de la pobresa; i n’hi ha de molt més preocupada encara per la desbocada marxa de les coses, per la multiplicació de problemes que l’economia basada en el turisme no pot resoldre per falta de mitjans. Per exemple: no hi ha ni una ciutat ni un poble turístic que pugui tenir en nòmina els policies que farien falta per mantenir un cert ordre, per garantir que tu podràs estar a la platja durant una hora sense que se’t molesti amb propostes (compres, massatges...) al marge de la legalitat. Aquests ajuntaments no poden garantir vuit hores de silenci perquè puguis dormir. Ni el Consell ni la Comunitat poden evitar —i haurien de poder— l’acumulació impossible de vehicles que cremen combustible a la nostra delicada geografia; ni que l’aigua corrent, en nombrosos indrets, no sigui potable. L’habitabilitat d’aquesta terra ha estat severament limitada

Tenim, idò, una terra exhausta, que ja no dóna més de si, un petit país que hom tracta com un tros de continent, que és com un ciri pasqual que ha anat fonent cera i ja s’acosta perillosament a la fi. Cada any creix la preocupació en comprovar que ha disminuït el ciri i que no n’hi ha un altre de substitutori perquè no queda més cera. Sembla que, davant d’aquesta combustió, la consigna sigui apagar els ulls mentre s’assegura que el ciri és inexhaurible: com si la qüestió fora la perfecta verticalitat del canelobre, per dir alguna cosa. 

No ha d’estranyar que, en situacions com la present, neixin grups que es manifesten contra els excessos del turisme i que, com són formats de joves entusiastes i plens de bona fe, puguin equivocar-se en el traçat d’algunes de les seves estratègies. Però és el cas que aquests joves aconsegueixen allò que ni poden somiar intel·lectuals, sociòlegs, economistes, preveres o governants: preocupar l’empresariat, que, en la seva immensa majoria, no s’ha plantejat gaire els efectes del seu modus operandi en l’economia, la cultura, el territori, el paisatge, els recursos d’aquest petit país insular. Però potser les persones a qui preocupa aquesta situació van errades, ja que la nova ministra del ram ha vingut a Mallorca i, després de fer un cop d’ull, diu que la turismofòbia no la preocupa. Hauríem de saber si està preocupada per les causes de la turismofòbia. O tirar pel dret.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Guillem Frontera
Guillem Frontera

Escriptor, poeta i activista cultural mallorquí.