El 31/5/2017 Reuters va informar que el Single Resolution Board (SRB), autoritat europea de resolució encarregada de gestionar les crisis bancàries i creada el 2016, tenia sota vigilància el Banco Popular (BP).
La setmana següent van retirar del BP 9.000 M€ de dipòsits bancaris la Seguretat Social, els Ajuntaments de Madrid i Barcelona, el Govern de Castella–la Manxa, ADIF i Loteria Nacional. Vista aquesta fugida de dipòsits, el Banc Central Europeu (BCE) va decidir injectar liquiditat suficient al BP per operar 48 hores.
La retirada de dipòsits era insòlita: entitats públiques lligades al govern del PP... tenia el Govern del PP algun interès a provocar una crisi de liquiditat, que desemboqués en una crisi de solvència i, per tant, en la venda del BP?
El 6/6/2017 el BCE va informar l’SRB que el BP estava a punt de fer fallida, i va obrir la porta a la seva venda o liquidació. El BP va ser venut al Banco de Santander (BS) per 1€, a canvi de 5.000 M€ de crèdits fiscals (rebaixa d’impostos futurs) concedits per l’Estat espanyol al BS.
L’SRB va trigar només 77 minuts a avaluar i donar suport a la petició del Govern espanyol d’aquell dia. La decisió de venda es va prendre a les 5.13 h de la matinada del dimecres 7/6/2017 i va entrar en vigor aquell matí. Més de 300.000 accionistes del BP van perdre tota la seva inversió.
A diferència dels Estats Units (EUA), on un banc en crisi entra a l’autoritat de resolució un divendres al vespre (i així es pot treballar 48 hores amb discreció i sense la pressió dels mercats borsaris oberts), en aquest cas des de Madrid es va enviar la documentació al vespre per tal que fos analitzada en una sola nit i entre setmana... potser forçant l’SRB a beneir l’operació de compra del BP per 1€ al BS, que s’havia d’anunciar el dia següent?
Potser per això Danièle Nouy, president de la Supervisió Bancària del BCE (creada al 2014 com a primer pilar de la unió bancària europea, que supervisa els grans bancs europeus), va dir el juny de 2017 a la comissió d’Economia del Parlament Europeu: “Si els accionistes del BP sentien que s’havien vulnerat els seus drets polítics i econòmics, podien denunciar aquesta operació als tribunals de justícia”.
En un sentit semblant Elke König, president de l’SRB, va dir a la mateixa comissió que “possiblement hauria estat millor que la proposta de resolució del BP hagués arribat des de Madrid un divendres al vespre i treballar amb calma tot un cap de setmana”.
Luis de Guindos, llavors ministre d’Economia del Govern espanyol, va tirar pilotes fora molt hàbilment: “Vagin a Frankfurt (seu del BCE) o a Brussel·les (seu del SRB) a buscar responsabilitats sobre la venda del BP, hem aplicat la llei bancària europea”.
Un altre cop es difuminaven responsabilitats nacionals, i es desviaven fracassos nacionals cap a les institucions de la UE, pervertint el sentit de la llei europea, la qual prohibeix l’ús de diner públic per resoldre una crisi bancària (com a Bankia al 2012), però els crèdits fiscals atorgats al BS també faran minvar els ingressos públics futurs en 5.000 M€. De fet, hi ha sospites que Deloitte havia fet valoracions més altes del BP, que va ser venut només per 1€.
L’any 2017 Itàlia va saltar-se la llei europea en injectar el Govern de Renzi 22.000 M€ al Banc Monte Paschi de Siena, que era to big to fail, un fet que va provocar fortíssimes crítiques a Alemanya. L’any 2017 Espanya va fer una altra aplicació de la llei europea: si bé no va injectar diner públic al BP, els crèdits fiscals atorgats al BS tampoc no permeten dir que l’operació no ha tingut cap cost per al contribuent.
Mal ambient a Brussel·les: només fa tres anys d’unió bancària europea i, a la primera crisi bancària, Itàlia i Espanya l’han aplicat de manera molt diferent. Com va dir la comissària de competència Margrette Verstager, “de què serveix una llei europea vinculant si després hi ha 28 excepcions nacionals?”.
