La nit de l’11 de novembre vam celebrar un recomanàrium en una casa de mar. Ací, a la Península, no n’hi ha tradició, i és una llàstima, ja que no sols és una activitat lúdica, sinó sobretot instructiva. Molt. Ni tan sols hi ha la paraula als nostres diccionaris, ni recomanàrium ni recomanari, possible adaptació catalana.
L’inventor de l’activitat i de la paraula fou Milek Schwabb, jueu polonès exiliat a Nova York a mitjan segle XIX, fugit d’un pogrom al seu poble, Budziskewo, on perdé part de la família i dels veïns. Filòleg i periodista brillant, Milek —Milk per als amics i col·legues a causa de la blancor del cutis— es convertí en peça clau dins l’engranatge intel·lectual de la ciutat. En les vetllades gaudia coordinant reunions, a l’hora del còctel, per a fer parlar els convidats sobre quines eren les seues preferències en matèria d’art i de literatura.
El prestigi dels recomanàriums fou tal que va córrer la veu i el format es reproduí, a partir d’aleshores, en països i àmbits diferents; sempre, això sí, en reunions restringides, elitistes, d’alta cultura. Llegendaris són els celebrats pel Bloomsbury Group a Londres, la Sezession a Viena o els surrealistes a París. Sartre en criticà l’aspecte restringit i elitista, i als seus recomanàriums, orquestrats al Cafè de Flore amb Simone de Beauvoir, no sols deixaven participar qualsevol que s’hi acostara, sinó que redactaven un registre de les recomanacions per tal de difondre-les. “Elitisme en l’exigència cultural, sí. Però a l’abast de tothom”, sentencia Beauvoir en una carta a Sylvie Le Bon.
Dins d’aquesta tradició moderna, democràtica, de contrapès al màrqueting industrial, concebem el nostre recomanàrium. Per això volem compartir les intervencions dels convidats mentre asseguts a la terrassa, còctel en mà, sentíem, de fons, les onades. Posem fil a l’agulla.
L’escriptor Enric Sòria recomana dues pel·lícules que, segons diu, tenen un aire de família: Romanç en to menor (1943), de H. Kaütner, basada en dos contes de Maupassant, i Madame de... (1953), de M. Ophüls; amb Breu encontre i Carta d’una desconeguda, considera que són els millors melodrames dels anys quaranta del segle passat. La filòloga Teresa Arnal proposa un film i una novel·la. El film, Ànimes en pena a Inisherin (2022), de M. McDonagh, és una història gens convencional sobre l’amistat, que t’acompanya i et fa pensar dies després d’haver-la vist. La novel·la, L’última trobada, de S. Márai, és el diàleg entre dos amics que no es veuen des de fa quaranta-un anys i que comparteixen un secret singular. El narrador Vicent Usó ens ofereix poesia: La claror al jardí, de L. Macneice, versos d’imatges nítides i ritmes abruptes, d’una honestedat essencial. El crític literari Francesc Calafat recomana Incendis, el seu drama preferit de W. Mouawad, de qui ho aconsella tot. Incendis és una travessia dolorosa al cor més fosc de la barbàrie... I ho aturem ací. Continuarem la pròxima setmana.
