Llarena, Sánchez: fets, no paraules

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 2006, l’aleshores candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va presentar-se a la cursa electoral amb un eslògan ben escarit, alhora que prou memorable i contundent: Fets, no paraules.

Amb aquests dos substantius lligats per un adverbi de negació, el cap de llista socialista, conscient de les seves limitacions oratòries i discursives, pretenia reivindicar el seu perfil de bon gestor, en contraposició als cants de sirena i castells de vent que la resta de partits i, sobretot, el seu predecessor, el president Maragall, encarnaven.

Si som honestos, no podrem sinó reconèixer que el govern de Montilla –el segon tripartit– va resultar infinitament més efectiu que el de Maragall -respireu a fons i torneu a llegir la frase si escau-. És més, si deixem a banda la bilis i els apriorismes de partits, haurem també d’acceptar que l’executiu del segon tripartit va probablement ser un dels governs més efectius de la curta història de la Generalitat autonòmica. Parlem de l’execució de la llei de barris, del parc d’habitatges públic i les polítiques d’habitatge com el lloguer just, de la democratització del cos dels Mossos d’Esquadra, de la projecció exterior de Catalunya i l’obertura de les primeres veritables ambaixades, de l’aposta per una major inversió a l’escola pública amb fets concrets com la sisena hora a primària o les aules d’acollida, de les primeres polítiques de memòria democràtica de la Generalitat catalana, o del gir de 180º en les polítiques ambientals.

Fins i tot, si fem un cop d’ull a aspectes tan poc susceptibles de ser liderats per un govern socialista com el de la política lingüística, la trista realitat d’avui és que les actuacions, l’activitat legislativa, el pressupost, les eines i els recursos que durant els quatre anys de segon tripartit es van consagrar a la política lingüística del nostre país, no s’han tornat a veure mai més. És més: des del mateix govern català d’aleshores es va empènyer perquè el Parlament aprovés a la fi de la legislatura tres lleis cabdals de la política lingüística de casa nostra: la llei de l’occità –que ja n’hem parlat manta vegada–, la llei del codi de consum i la llei del cinema. Avui, vuit anys després, si analitzem el desenvolupament i l’execució d’aquestes lleis, el més calent és a l’aigüera.

Esclar que tot no foren pas flors i violes, i molts em direu que no compartiu algunes de les decisions que es van prendre. D’acord. Tanmateix el que miro d’expressar és que malgrat les diferències que es puguin tenir amb algunes de les polítiques, el cert és que es van fer polítiques, es van prendre decisions de conseqüències físiques més enllà de la retòrica. 

Sovint em vénen aquests pensaments quan analitzo la situació política d’avui. Em sento assadollat de tanta parafernàlia i activitat discursiva pirotècnica, que després es demostra buida de contingut. Els darrers mesos n’hem patit diversos episodis. No podré mai oblidar la vergonya aliena que vaig experimentar quan es va pretendre de nomenar consellers del govern català els presos i exiliats i, al cap de pocs dies, sense que els nomenaments ni s’haguessin publicat al DOGC, nosaltres mateixos vam deixar-ho córrer. Si sabíem que ho deixaríem estar pocs dies després, de què va servir tot aquell espectacle de variétés?

El cas més recent és el d’aquesta setmana dels diputats “suspesos” per Llarena. Vejam: si finalment ens empassarem la decisió del jutge espanyol en lloc de plantar-nos i assumir la resistència amb totes les conseqüències que això implica, podem sisplau deixar d’enredar la troca? Podem evitar les gesticulacions que encara ho fan tot més penós? Podem ser pràctics i esmerçar els esforços en allò que realment sigui efectiu

Esclar que parlar d’en Llarena i no dir res de la notícia del tribunal alemany sobre Puigdemont no tindria gaire sentit. Llarena testimonia a la perfecció aquesta tendència mediterrània envers la vindicació constant dels càntics, eslògans i cridòria general sense fons. Sense proves que demostrin cap de les acusacions, sense fets verificables més enllà de les mentides dels mitjans de comunicació espanyols i la benemérita, sense notícies d’Escòcia, derrotat a Bèlgica i humiliat per Alemanya, les darreres veus apunten que fins i tot podria rumiar la possibilitat de renunciar a l’extradició parcial del President Puigdemont. Això darrer seria la definitiva constatació que el President Montilla tenia raó. Fets, no paraules. O dit en la llengua de Llarena: perro ladrador, poco mordedor.

No fa gaire un d’aquests tants escriptors i opinadors que vaguen per aquest país nostre, em va reprotxar una suposada pulsió marxista horripilant. Certament, no he amagat mai la meva predilecció envers el materialisme històric del filòsof alemany. Adoro la substància palpable, perquè és la millor manera d’admirar les idees. M’encanta el logos, sempre que es deixi llepar.

Tant a Madrid com a Barcelona, la sensació és que actualment hi ha qui creu que governar és com escriure llibres o composar quatre versos. Sánchez -i lceta per extensió- hauria de tenir clar que piular de tant en tant a Twitter en català no li servirà absolutament de res llevat d’acumular insults de banda i banda, si no ho acompanya de fets i decisions polítiques concrets. El filòsof occità Miquèu de Montanha deia que “Ce n'est pas victoire, si elle ne met fin à la guerre.”. En resum, Pedro, que truquis a la Fiscala “y nos lo afines”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.