La tesi del comissari Mattos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Començar un escrit amb un consell és un abús de confiança, però el lector que el segueixi finalment em sabrà disculpar amb una mescla de reconeixement i de clemència. Es tractaria de convidar el lector i/o la lectora a la lectura d’Agosto, una novel·la apassionant i devastadora del brasiler Rubem Fonseca, publicada per RBA a la seva col·lecció de novel·la negra. Com els millors títols del gènere, la lectura deixa un solam de frustració i de melancolia, que són els ingredients amb els quals després cuinem una visió del món. El protagonista d’aquesta novel·la, d’altra banda coral a bastament, és el comissari Mattos, pel qual no em canviaria tot i que me’n deixaria trasplantar algunes coses, com la seva honestedat, per exemple. Evocant un cas, el comissari reflexiona (amb perdó): “Havia complit amb la llei. Era millor el món, ara?”. El lector ja deu haver endevinat quina resposta és induïda per aquesta pregunta desoladora. Efectivament, el món no era millor, i la prova són els fets que s’esdevenen a la novel·la, que ens ve a dir, entre altres coses, que el mal exercit per la nostra espècie sempre va molt per davant de la nostra capacitat de neutralitzar-lo. Cert que no és menester que ens ho expliquin, perquè ho vivim als nostres països, a les places i als carrers dels nostres pobles i ciutats. Però quan un bon escriptor ens ho remet a la zona de les emocions perquè ho processem i ho alambinem en forma de coneixement, amplia la consciència que hem vingut a aquest món per cohabitar amb un catàleg de maldats obstinades a créixer i multiplicar-se.

Aquestes dues setmanes, potser tres, les diferents societats de l’impossible puzle han provocat espontàniament alguns moviments sísmics —la imatge és deutora dels petits moviments sísmics que provocà a Mèxic el gol de la seva selecció als alemanys, mundial de Rússia. Es varen succeir moltes coses en poc temps: Rajoy aprova pressuposts, condemna de Gürtel, moció de censura, expulsió del PP del Govern de l’Estat, immediatament després abordat per Sánchez i Ábalos Meco, el cunyat del rei Felip ingressa a presó, Sánchez ofereix el port de València a l’Aquarius (no sigui cosa que els catalans puguin donar un exemple al món de com saben fer les coses)... Tot plegat, és clar, sense comptar els capítols inacabables del Gran Afer, que en el moment d’escriure aquestes retxes continua com en temps del PP.

Totes aquestes contingències han estat transformades en propaganda política pels mitjans mercenaris de diferents línies ideològiques i els seus heralds. I, alhora, han provocat reaccions de polítics en la mateixa línia, de manera que n’ha resultat un galimaties de sonoritat estrident i de contingut poc interessant. La resposta d’alguns personatges del PP ha estat especialment llastimosa i en harmonia amb el que ja era la música del partit els darrers mesos: reivindicacions lamentablement desproporcionades de la figura de Rajoy (cametes me valguen cap a Santa Pola) i profecies cridaneres i apocalíptiques anunciant un crac del Govern del PSOE: que es pot produir, com és ben natural, però no per l’ombra que pugui projectar l’obra de govern d’un PP corrupte fins al moll dels ossos.

Però, de propaganda política, també n’han fabricada industrialment i distribuïda globalment els mercenaris d’un PSOE acarat a la seqüència evangèlica de Llàtzer o resignat a interpretar els darrers acords de la, potser, més coneguda peça de Saint-Saëns. És clar que, en aquest darrer cas, no som capaços d’albirar qui podria transmetre l’emoció, la delicada elegància del famós anàtid. Però no ens perdem per les bardisses: la promesa d’un nou cel i una nova terra, les expectatives de regeneració i l’optimisme omnipresent a les projeccions de futur elaborades pels lleials, també s’han esdevingut amb tant de clamor que no podem devaluar la seva aportació a les tremolors sísmiques a què ens referíem.

El puzle s’havia assecat tant que la majoria dels seus habitants clausuraren precipitadament el temps de les foscúries; i s’abandonaren a quimeres d’efervescència estripada. El lema comú (llevat de PP, Cs i l’altra extrema dreta) fou pastat a l’acte: tots els problemes tenien ara una oportunitat. Ara seria possible el diàleg de Catalunya amb Madrid.

No hi feia res que una part de la ciutadania es preguntés si en Sánchez havia variat substancialment la seva visió “territorial” d’Espanya; com es desempallegava de tants de posicionaments (que imprimeixen caràcter) que coincidien amb els de Rajoy. D’alguna manera, podríem dir, com el comissari Mattos, que s’havia complit amb la llei, com a metàfora, però era millor el món, ara? Certament, el món era una mica millor. Una miqueta. Però en alguns aspectes fonamentals continuava igual.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Guillem Frontera
Guillem Frontera

Escriptor, poeta i activista cultural mallorquí.