Del dòlar al dolor

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per estranyes raons que no fan al cas, servidor he passat quinze dies en una gran estació turística de Mallorca, fent-hi o podent-hi fer la mateixa vida que hi fan els turistes alemanys, anglesos i francesos que accedeixen a les habitacions, estudis o apartaments d’aquest complex. Està devora d’altres, a cinc o deu minuts a peu de la platja, de manera que uns deu mil turistes cada dia, a l’estiu, transiten el carrer que mena dels edificis en qüestió a la mar. Aquest carrer va rebre fa anys el malnom de carrer del Dòlar, perquè aleshores els turistes, afavorits pel canvi de moneda, venien amb les butxaques foradades i no miraven prim. Tenir un negoci en aquest carrer et garantia fer caixa per tot l’any i encara deixar un bon record a la llibreta d’estalvis. Passa, però, que la gent ja no emprava la llibreta, com la tieta de JM Serrat, i movien els doblers pels mercats financers i pel casino, amb sort i resultats molt variats.

Els complexos comunicats amb la platja pel carrer del Dòlar continuen plens a rebentar durant la temporada alta. A principis de maig, Déu n’hi do. El carrer del dòlar té fins al darrer centímetre quadrat ocupat per un negoci, amb aclaparadora preponderància dels locals estibats del que encara se’n diu souvenirs. És una espècie de soc ple de mirades curioses i, diuen, escasses vendes.

La primera observació induïda per aquest escenari fa empegueir: per molt que hagis donat per perdudes tantes coses antany sagrades, veure quina mena de productes ompliran els armaris i els prestatges europeus de la classe mitjana tirant a menys en memòria del teu país insular, no t’afalaga l’autoestima. El nom i el mapa del teu país apareixen estampats en algunes bestieses que, penses, cap paisà teu és incapaç d’imaginar ni en plena gatera de palo. Per no flagel·lar-nos més del que ens mereixem els que no participem d’aquest aquelarre, fem menció tan sols, i a títol de desafortunat exemple, del fal·lus com a objecte artesà típic del país, en fusta i pintura o en roba multicolor: en missió purament ornamental —les dimensions, en aquest cas, són priàpiques— o atribuint-li una missió suposadament molt pràctica: estotjar-hi l’encenedor, de manera que, quan algú et demana foc, treus de la bossa l’estri en qüestió, que s’encén pel gland i arrodoneix així la funció de la imatge. Deu fer una gràcia de morir-se ­—no puc imaginar a qui, per cert. Vaig ser informat que aquests estoigs d’encenedor pràcticament només els compren, però massivament, senyores i senyoretes.

Però aquest és el turisme que jerarquitza les fabuloses estadístiques. Per atendre’l, per comandar les botigues de souvenirs, les hamburgueseries, els hotels, etc., hi ha una munió extraordinària de persones que hi són no saps si per obligació, per devoció o per ambdues coses a la vegada. Fan la impressió d’estar a l’aguait del que pugui caure; i, com que no cau gaire cosa, la majoria d’aquestes persones passegen les ombres mortes i un rictus amarguenc i/o de profunda decepció. I no tenen inconvenient a manifestar opinions no gaire favorables dels turistes que venen per aquí, desposseïts, als ulls d’aquestes persones, de la seva condició humana i reduïts a pura mercaderia de tot a cent. Aquestes opinions cristal·litzen en una espècie de menyspreu pel qual, si no fas part del negoci, et sents afectat en nom de la Humanitat (però ara no ens hauríem de passar, tampoc).

L’empatia és el primer que desapareix d’aquestes colònies de vacances. L’altre és exactament allò que gasta al teu establiment. Que aquesta persona hagi estat bombardejada amb ofertes de vacances a bon preu i hagi decidit aprofitar-ne una, podria ser vist com una falta de consideració si, a més, no du diners per deixar-ne a cada botiga. Vista des d’aquí, aquesta persona té l’obligació de mantenir el complex hoteler i les botigues alineades a banda i banda del carrer ara dit del Dolor. Si no, es mereix el menyspreu més absolut: pel fet, és clar, de ser pobre, que és el que nosaltres volem deixar de ser. El turista pobre, tan cobejat i valorat per les estadístiques, no compleix amb les seves obligacions de mantenir-nos a tots. Us preguntaríeu per què se’l continua convidant, però aquestes coses passen en un món altre, que potser ja no és Mallorca.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Guillem Frontera
Guillem Frontera

Escriptor, poeta i activista cultural mallorquí.