La decisió de l’Audiència de Navarra de deixar en llibertat sota fiança els cinc acusats de la Manada és una humiliació contra el moviment feminista. Ho fou ja la sentència del passat abril, que considerà abús sexual i no agressió sexual els fets que van tenir lloc el San Fermín de 2016 a Pamplona. D’aleshores ençà han sorgit moltes veus des del mateix món de la judicatura que reclamen a la justícia que es modernitze, això és que aplique la perspectiva de gènere a l’hora d’abordar i jutjar els fets. El Pacte Estatal Contra la Violència Masclista contempla incorporar la formació en matèria de gènere en la judicatura. I bé que cal, a la vista del que acaba de succeir. Jutges i jutgesses han de jutjar els fets, però no haurien d’abstraure’s d’una realitat incontestable: la discriminació històrica de l’home sobre la dona. El cas de la Manada torna a trepitjar les esperances feministes i evidencia que encara resta molt de camí per fer. Plou sobre mullat.
Convé llegir, arran del cas de la Manada, el llibre La mare de totes les preguntes, una obra on Rebecca Solnit exposa algunes de les claus sobre les quals s’assenta la cultura de la violació. Com diu aquesta activista nord-americana, vivim en “un món en el qual fins fa poc els homes, en el món industrialitzat, assumien que l’accés als cossos de les dones era un dret que les dones no havien d’obstaculitzar”. Fins no fa tant en l’imaginari col·lectiu les dones existíem per complaure i servir l’home, per fer-li de mare, dona de la llar i puta i ai las! si contravenies la norma.
Les violacions i la violència masclista són l’expressió última de la violència simbòlica que el patriarcat ha exercit sobre les dones, una violència que, en última instància, restringeix de facto la llibertat de les dones. Encara hi ha veus que veuen l’episodi de la Manada com una criaturada i no com un delicte. En les fraternitats masculines acabar la nit follant-se una xica és el símbol màxim del reforçament de la masculinitat i de la pertinença al grup. Ho és en els comiats de solter i en les festes universitàries. És un fenomen que no coneix de classes socials. Cal recordar que l’actual embranzida feminista no s’entén sense les denúncies públiques fetes per algunes joves en els campus universitaris nord-americans, de Harvard a Columbia.
Caldria preguntar-se com se sent avui la jove víctima de la Manada, quina confiança té en una justícia i un sistema que ha deixat en llibertat provisional els cinc homes que la van violar, la van filmar mentre l’humiliaven i, molt possiblement, li van trastocar l’existència. De moment, aquest nou pronunciament de l’Audiència de Navarra ha revifat el moviment feminista i l’ha dotada de nous arguments enfront dels qui asseguren que ja està tot fet. La muralla del silenci de què parla Rebecca Solnit ha començat a esquerdar-se, però encara caldrà empentar-la molt abans que tombe.
