La jugada mestra com a fe religiosa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Porto unes setmanes de gira per Catalunya presentant el meu darrer llibre. Es titula Vam fer un referèndum i és una immersió en les interioritats de la vida política de les dues darreres legislatures fins a culminar amb el referèndum del dia 1 d’octubre. Per tant, a les presentacions hi solen venir ciutadans que són independentistes convençuts, alguns amb diversos anys de militància a l’historial, mentre que d’altres pertanyen a les fornades més recents i només han viscut períodes d’auge de la causa d’emancipació nacional. Les motivacions dels assistents a aquesta mena d’actes poden ser molt diverses, però en els torns de preguntes s’hi nota que hi ha alguns sectors que hi recorren com qui va a missa: a la recerca d’una esperança que faci més passables els entrebancs de la vida quotidiana o d’una explicació que doni sentit a allò que aparentment no en té cap. 

De vegades aquesta explicació ja està prefigurada, per la capacitat d’autosuggestió que tots tenim, i qualsevol raonament que la contradigui és completament fútil. D’aquesta manera, fa uns dies em vaig trobar que una dona, amb tota la bona voluntat, em deia que tot el que jo havia dit basat en entrevistes off the record estava molt bé però que segur que ja estava tot pensat. Es referia al cessament dels consellers que es va fer durant el mes de juliol perquè no veien clar el full de ruta cap al referèndum. “Segur que ja s’ho havien parlat tot i van decidir que alguns havien de deixar el càrrec per preservar-se de la repressió i poder agafar el relleu dels que acabarien a la presó”. Tant hi fa que després cap d’aquests consellers hagi agafat el relleu de res i que, per tant, tota aquesta teoria no s’aguanti per enlloc. Jo li deia que no em constava que fos així i que els fets que han succeït després ho desmentien, però seguia: “No, però segur que estava tot pensat i pactat”. No hi havia res a fer. 

Ara fa poc llegia la crònica d’una presentació d’un altre llibre sobre la política catalana dels darrers temps, escrita per una assistent a l’acte. Segons aquell escrit, l’autor, un conegut periodista, havia estat relatant què havia passat els dies previs al referèndum i també posteriors a la declaració d’independència insulsa del dia 27 d’octubre. Sempre segons la cronista, el periodista posava Junqueras al costat de Santi Vila en el posicionament en la presa de decisions en el si del govern de Catalunya i, en canvi, elogiava una Marta Rovira ferma al costat d’un Puigdemont decidit a aguantar peti qui peti. En el mateix relat, l’exili havia estat pactat entre tots els membres del govern però alguns incauts com Junqueras i Mundó van decidir no fer-ne cas i exposar-se a la detenció de manera unilateral. Alhora, la situació actual havia portat als sectors “autonomistes” dels partits a prendre’n el control i a fer el botifler molt fortament, però a la propera tardor vindria una jugada mestra que ens duria a la independència.

Per bé que a vegades no casi allò que es publica a la premsa amb la realitat, la veritat és que amb una mica de memòria i capacitat d’observació ja es veu que hi ha alguna cosa que no quadra en tot aquest relat. Havent vist què passa a les presentacions d’aquesta mena de llibres, ja no sé si tot això ho va dir l’autor del llibre o formava part de l’explicació que s’havia construït l’oient amb el fervor de la religió. Ho dic perquè el diumenge 29 d’octubre l’autor del llibre era en una trobada de periodistes en la qual es va explicar els passos que seguiria el govern després de la declaració d’independència, entrant a treballar a les conselleries i programant actes per la setmana següent, entre els quals l’assistència de consellers a la jornada castellera de Vilafranca. De fet, el mateix Puigdemont va reconèixer en una entrevista a RAC1 que la presa d’aquesta decisió no va ser consensuada, segurament fruit dels nervis i de la pressió d’aquell instant precís, i ho corrobora el fet que no només Junqueras va ser al Parlament i a Vicepresidència, sinó que Rull era el seu despatx de Territori i així es va poder veure a tots els canals de televisió. 

Però hi ha més fets que no tindrien sentit en aquest relat. D’una banda el posicionament de Junqueras al costat de Santi Vila, el mateix Junqueras que és a la presó mentre Santi Vila controla les aigües de Banyoles, el mateix Junqueras que tenia tota l’estructura del referèndum a la seva conselleria i que va haver de fer-se càrrec de competències que no li pertanyien. El mateix Junqueras que podia haver ordenat aturar-ho tot en qualsevol moment. D’altre cantó, la contraposició de Marta Rovira amb la direcció “autonomista” dels partits actuals, tenint en compte que Rovira continua essent la secretària general d’un partit i participa activament en la seva presa de decisions malgrat, de moment, hagi decidit mantenir-se al marge de les càmeres. 

Hi haurà qui dirà, amb certa raó, que ara ja no té massa solta anar furgant en aquestes qüestions perquè no es pot retrocedir en el temps per esmenar-les. Potser no. El que segur que no en té cap és crear-se una tergiversació a mida segons les pròpies preferències, per més que esdevingui tan reconfortant com la promesa d’un més enllà plàcid.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).