Aquest país nostre té una nova heroïna que es diu Lourdes Bruna. Retinguem aquest nom perquè de segur que en sentirem a parlar. La Lorda–el seu nom normalitzat en occità– és una estudiant de batxillerat aranesa que amb només 17 anys ha aconseguit demostrar que Catalunya no s’acaba de prendre seriosament les lleis que vota i aprova. Resulta que va demanar de poder fer les proves de selectivitat en la seva llengua, l’occità, i això va agafar amb els pixats al ventre l’administració educativa.
Els diaris no han fet més que remarcar que es tracta de la primera estudiant que sol·licita aital petició, i que el Síndic d’Aran ha posat a disposició dels serveis educatius dos traductors d’aranès per a les correccions. A ningú no li fa vergonya tot plegat? Em sembla increïble que ningú no hagi subratllat quina mena de país tenim que quan una estudiant vol fer els exàmens d’accés universitari en una de les llengües oficials del territori, cal mobilitzar mig cos de funcionaris del país perquè els nostres professors d’avui no estan preparats per entendre un examen escrit en aquesta llengua tan estranya i allunyada com és l’occità; com també em sembla extraordinari que ningú no hagi assenyalat que és preocupant que els estudiants aranesos hagin de pregar per poder exercir el seu dret d’examinar-se en occità, en lloc de ser quelcom de normalitzat i generalitzat per a tots els joves de la Vall, de la mateixa manera que la major part d’estudiants de Catalunya s’examinen en català amb total naturalitat. Que hagi estat un cas excepcional, denota la manca de compromís del nostre país amb la seva altra llengua pròpia.
Han passat 12 anys –tres legislatures naturals!– d’ençà que l’Estatut de Catalunya, a través del seu article 6, va establir rang d’oficialitat a tot el territori administratiu català a una tercera llengua, l’occitana, fins aleshores només reconeguda a l’Aran. Amb aquest article, l’Estatut pretenia atorgar a una comunitat culturalment i lingüística diferent de la majoritària, que no representa ni l’1% de la població total del territori administratiu català –i el 0,3% de tot el territori occità–, però que històricament sempre n’ha format part, els màxims drets lingüístics no només en la petita part del seu territori –on, de fet, això ja feia temps que era així, gràcies a l’autonomia política exercida pel Conselh Generau d’Aran–, sinó al 98% del territori administrativament català restant.
Per tot això, el Parlament de Catalunya va aprovar l’any 2010 per una àmplia majoria l’anomenada Llei de l’occità, aranès a l’Aran. Amb aquesta llei, Catalunya esdevenia l’única nació de la Unió Europea, conjuntament amb Luxemburg, amb 3 llengües oficials dins de tot el seu territori.
Nogensmenys, podem constatar que vuit anys –dues legislatures naturals!!– després l’aprovació de la Llei, els resultats són més aviat escassos. La manca de desplegament de laLlei de l’occitàs’ha fet especialment palesa en qüestions com l’atenció oral i escrita a l’administració de la Generalitat de Catalunya fora de l’Aran (article 6), com és el cas del servei del 012 que no disposa d’atenció oral en occità; el foment de la incorporació dels estudis filològics de l’occità a les universitats catalanes (article 15) que roman molt lluny del que seria desitjable; els mitjans de radiodifusió i televisió en occità a l’Aran i al conjunt de Catalunya (article 19); la promoció de la llengua en l’àmbit socioeconòmic (article 23); la col·laboració amb altres territoris de llengua occitana (article 24) que ha estat pràcticament anecdòtica; la projecció exterior de la llengua occitana (article 25), tant pel Departament de Cultura de la Generalitat com per l’Institut Ramon Llull; etc.
Tornem, però, a l’àmbit educatiu, perquè aquesta qüestió es mereix un senyor punt i a part. La Llei de l’occità, en el seu article 13.2, determina que “El Govern ha de garantir que l’ordenació curricular de l’educació primària i secundària a Catalunya inclogui el coneixement de la realitat lingüística, històrica i cultural de l’Aran, i la seva connexió amb la llengua, la història i la cultura occitanes.”. Val a dir que, si som francs, aquest article no hauria hagut de caldre mai per justificar la introducció d’aquests continguts a l’escola catalana. Es pot explicar la cultura, la llengua, la identitat, la història de Catalunya sense tenir en compte ni conèixer la cultura, la llengua, la identitat i la història occitanes? La resposta no permet matisos. Sens dubte: és impossible. Com bé deia Robèrt Lafont, Catalunya és una Occitània que se n’ha sortit.
La llengua catalana, per exemple, no només en origen formava un tot amb l’antiga llengua occitana, sinó que actualment també fa part del mateix diasistema lingüístic de l’occità: l’occitanoromànic. La mateixa Gran Enciclopèdia catalana defineix així la llengua catalana:
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l’occità; pròpia dels Països Catalans.
Aquesta suposada afinitat no s’acaba d’entreveure a les lliçons ni als materials dels estudiants de secundària de casa nostra.
Quant a la literatura, l’ordenació curricular actual només contempla una petita part de la tradició compartida occitanocatalana: quan s’explica el fenomen dels trobadors. Ara bé, fins i tot aleshores, només es mostren els autors de naixença catalana, un criteri força discutible, si tenim en compte que la llengua que empraven els trobadors a banda i banda era la mateixa i que, de fet, molts dels trobadors de naixença occitana van viure llargues temporades a casa nostra –i van escriure-hi–, i d’altres, de naixença catalana, just a l’inrevés. Més enllà dels trobadors, tanmateix, la presència de la literatura occitana és pràcticament nul·la, quelcom que no només és deplorable pel fet que es deixa de costat una tradició de dimensions literàries extraordinàries, sinó que, a més, obviant l’ensenyament de la literatura occitana, obviem, també, tot de claus per interpretar la nostra literatura catalana i, fins i tot, bona part de la literatura universal. Sense la literatura occitana, probablement, les obres del Dant, de Petrarca, de Verdaguer o de Gabriela Mistral –per esmentar només quatre exemples cabdals– no serien com les coneixem avui.
Finalment, pel que fa a la cultura, a la història i al fet nacional occità en si mateix, la difusió d’aquests continguts, en paral·lel amb els elements compartits amb la cultura, la història i el fet nacional català, permetrien a l’alumnat d’obrir el seu prisma sobre la mateixa identitat catalana, com a poble europeu no pas isolat i/o exòtic, sinó com a membre d’una civilització cultural que ultrapassa els Pirineus centenars de quilòmetres enllà. Coneixen els nostres futurs ciutadans l’origen polític i truculent de la cançó que de segur han cantat de ben petits, que rep el nom de Joan Petit? Són conscients els nostres estudiants que aquesta tradició nadalenca que hom pot creure tan característica i exclusiva dels catalans, que anomenem Tió de Nadal, és, mutatis mutandis, ben coneguda i practicada Occitània enllà? El nostre alumnat és sabedor de les continuades migracions occitanocatalanes que s’han esdevingut al llarg dels segles, per motius diversos, i que, per exemple, són la causa de topònims com Ocata o Sant Martí de Provençals, i d’antropònims ben habituals a casa nostra com Sabartés, Segalà, Pàmies, Gavaldà, i tants d’altres? Al capdavall, són prou conscients els nostres futurs conciutadans que comparteixen una mateixa civilització cultural amb un poble de gairebé 16 milions de persones?
Ara que comença una nova legislatura, és l’hora d’interpel·lar la consellera Borràs i el conseller Bargalló per tal que aprovin un pla de desenvolupament i aplicació de la Llei de l’occità, amb calendari i pressupost, que traspuï aquesta dimensió panoccitana, aquesta visió d’una Catalunya binacional, aquesta consciència de formar part d’una mateixa civilització cultural. En definitiva, tot allò que també haurem de saber transmetre al nostre alumnat, futurs ciutadans de Catalunya.
