Columna Frankenstein

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’ha convertit en metàfora d’allò contrafet, antinatural i espasmòdic. I el gran personatge de Mary Shelley no era res d’això. La novel·la pot ser llegida com la història d’un monstre assedegat per fulminar el seu creador i que travessa de la bondat original, quasi infantil, a la crueltat extrema pel rebuig humà amb el qual és impactat. Però una mirada més profunda ens condueix a l’interior recòndit de l’ésser humà. Shelley va plasmar l’individu del seu temps amb tota la desfeta psicològica, fins i tot quotidiana, que l’erosiona. A Victor Frankestein no el cerca cap monstre per mig Europa fins a l’Àrtic. És ell mateix fugint d’ell mateix. O allò que escrigué Kavafis que per molt que corres, la ciutat sempre et segueix perquè és allà on has fet la destrossa. 

Però poc interessen l’art i la literatura en temps de gabinets moderns i hipotèticament perdurables. Mary Shelley i Konstandinos Kavafis mai no hagueren sigut ministres de Cultura amb Pedro Sánchez. Poc haguera importat millorar la plusmarca contra la paritat o ratificar la quota de diversitat sexual. El nou ministre rosa, pels seus afectes televisius, és el tipus d’intel·lectual amb el qual s’identifica el president. És a dir, algú que al final del dia t’alleugereix l’esgotadora jornada laboral de retòrica. En fi, algú amb qui sopar una pizza “cojonuda” i parlar de “follar” o “follarse” a aquells “putos independentistas”. No, Màxim, no és una qüestió d’opinions o de la idoneïtat de modificar-les. A més, canviar d’opinió no significa necessàriament saviesa. És, en veritat, una qüestió d’estil, de qualitat literària podríem dir, o d’estar a l’altura de la paraula cultura, a la qual no li cal la majúscula per desbordar les aparents capacitats del beneficiari. La seua primera aparició televisiva junt amb la selecció de futbol així ho demostra. No tant per les obligacions escèniques del càrrec, sinó per considerar “superherois” als qui fonamentalment conformen un grup de multimilionaris. Llàstima de nou poder valencià, encara que podria haver sigut pitjor. “Feliu Ventura, ministre de Cultura!”, bramava la massa durant les manifestacions contra la fosa a negre de Canal 9. Benaurats certs tancaments i benaurades certes orelles sordes perquè ens faran menys indigesta la convivència amb el monstre rumb a l’Àrtic!

Entre les estepes de neus eternes i les praderes alegres de Galapagar, no hi ha terme mitjà. Com tampoc n’hi ha entre el gulag o la gauche divine per molta pressió mediàtica i intimitat amb què vulguen justificar-se. Caldria fer la reflexió de les sumptuositats de Pablo Iglesias i Irene Montero si no l’haguera feta ja tan magníficament Antonio Chapa a Diarilaveu. Metacasta, això mateix. Una nova elit social, tan elevada, que sura per damunt de tots els convencionalismes efímers. Un Plus Ultra encara per redefinir i, qui sap, amb alguns senyals inequívocs, com ara el rostre inquietant de Montero acaronant-se la panxa mentre intervenen a la trona del Congrés tota mena de diputats del PP. Un gest inequívoc d’anar atiant els Ròmul i Rem perquè algun dia comencen a escalar per la vida en direcció al cel. No sé a l’estratosfera, per a la terra plana és clar que habitar un xalet de 600.000€ inhabilita per defensar els més humils. De Galapagar al Congrés sense passar per San Blas ni Vallecas ni Moratalaz ni Carabanchel. Potser sí per Lavapiés o Malasaña, coincidint amb algun ministre “cojonudo” amb qui també estovar la retòrica. Per tot això, les llàgrimes d’Iglesias en parlar del torturador Billy El Niño no resulten gens creïbles. No plorava per les víctimes, sinó per la víctima, és a dir, per ell. Va ser l’evidència pel discurs sa i estalvi, interioritzat. “Sóc d’esquerres? Sí, sóc d’esquerres!”, degué pensar mentre se li banyaven les galtes. És una pena que Javier Krahe no estiga viu, entre d’altres moltíssimes coses, per tornar a cantar “Cuervo ingenuo”. No amb Iglesias, sinó contra Iglesias.

Però, siguem comprensius, ja que tots hem de conviure amb el monstre, i no hi ha regles ni piscines ni jardins ni coach atenuants. Estem a soles pell endins i no hi ha lloc al planeta on deslliurar-nos de tanta ombra com ens infecta. Casta, metacasta o profilaxi, el nou Govern comença a caminar probablement per devorar-nos de nou. Tots ho fan. Un Govern reformista, tímidament progressista, esperançador, diuen, mentre continua havent-hi presos per les seues idees. I ara amb el vot dels partits que els representen! No sé quin tipus de víscera implantada és això. O pot ser es tracta de la deformació dels temps que corren, on tot és relatiu. Viure, quasi sempre, significa estar més a prop de Màxim Huerta que de Mary Shelley.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.