PP i Vox, aferrats al poder autonòmic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan escric aquest article, el contrast entre la política espanyola i la balear és, com a mínim, xocant: mentre els preparatius de la investidura de Pedro Sánchez es convulsionen al ritme bombàstic que marquen PP i Vox des del carrer, des dels mitjans de comunicació, les institucions i una bona part de la magistratura (que els fa costat fins a la vergonya aliena), aquests mateixos partits persisteixen en la seva agenda involutiva a les comunitats on governen.

A Balears, després d’haver eliminat el requisit del català a la sanitat pública i d’haver aprovat un decret llei per introduir la segregació d’alumnes per llengua (tots dos fets són d’extrema gravetat perquè apunten cap al trencament d’una cohesió social ja de per si fràgil i vacil·lant), l’ofensiva ultranacionalista dels dos socis de govern continua. Ressona aquell ministre Wert: “Volem espanyolitzar els nens catalans”, va dir, en presentar la seva infumable reforma educativa. Aquests volen espanyolitzar els al·lots mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, i fer la vida impossible als adults catalanoparlants. L’ofuscació, l’afany de revenja i el fanatisme els impedeixen adonar-se que, per aquest camí, també perjudiquen els interessos de la població castellanoparlant. Els de tota la ciutadania. Però els és igual.

El diumenge 12 de novembre, a toc de xiulet del carrer Génova de Madrid, la presidenta Marga Prohens es va posar al capdavant d’una manifestació de caràcter inequívocament neofeixista, en què els manifestants aixecaven el braç fent la salutació romana, en què es va exhibir tota la simbologia franquista que puguem imaginar i en què es va cridar exigint l’empresonament de polítics com Carles Puigdemont o Pedro Sánchez. Denunciaven que el pacte d’investidura i la llei d’amnistia subsumeixen Espanya en una dictadura, mentre enalteixen i saluden la figura del dictador Franco i el seu llegat de crims de guerra i d’estat.

Vox, mentrestant, ha descobert en el PP de Prohens i el seu equip un soci dèbil i fàcil de collar. La consigna de Génova és complaure’ls: cal mantenir les quotes de poder autonòmic al preu que sigui, i més ara que han vist desaparèixer (no sense treure, literalment, escuma per la boca) l’ocasió de tornar a ocupar la Moncloa. La darrera exigència de Vox (seguint l’exemple del torero que fa de vicepresident a la Generalitat Valenciana) és suprimir les subvencions a les entitats que defensen la llengua i la cultura catalanes de les Balears, com Joves per la Llengua o l’Obra Cultural Balear. No han parlat de subvencionar en lloc seu associacions de tauromàquia, però sí de recuperar les corrides de toros i fer-hi anar els infants, com si aquesta astracanada tingués algun valor pedagògic.

Seran anys complicats i difícils, però l’amnistia pot ser un bon punt de suport per confrontar les arbitrarietats. I encara més, la imprescindible organització i mobilització de la societat civil. No només al carrer, també (potser sobretot) als tribunals, i penso sobretot en el Constitucional. PP i Vox legislen contra les lleis orgàniques i necessiten cursos urgents de repàs de constitucionalisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).