Hi ha qui creu que la història de l’Església catòlica (o de les religions en general) només té interès per als creients. I que els qui no en som hauríem d’ignorar-la, desentendre’ns o mirar-la amb menyspreu, sense respecte. Em sembla un error. I no tan sols quan parlem de períodes molt allunyats. La història de les religions s’entrellaça de manera indissociable amb la història política i la història cultural. No podem entendre el gòtic sense els seus referents religiosos. No podem explicar la projecció de l’antiga corona d’Aragó com a potència mediterrània sense mirar la peripècia eclesial de la família Borja. No podem avaluar la força del pensament conservador i contrari a la modernitat a l’Espanya castellana —i a l’Amèrica Llatina— sense recordar com hi fracassa la Reforma i s’hi instal·la la Contrareforma. I no podem fer la història del segle XX, que encara en moltes coses és la nostra, sense adonar-nos que al llarg de dècades les actituds polítiques i les religioses anaven entrellaçades, que el cop del general Franco es considerava ell mateix una croada i que les manifestacions revolucionàries han anat associades entre nosaltres a esclats d’anticlericalisme.
Ens convé mirar-nos la història de les religions, també en la seva complexitat, que explica la nostra complexitat. Ho pensava aquests dies rellegint la biografia del cardenal Vidal i Barraquer, que acaba de reeditar el pare Massot en els cent cinquanta anys de la naixença d’aquesta importantíssima personalitat eclesiàstica catalana. L’arquebisbe de Tarragona que es va enfrontar a la dictadura de Primo de Rivera per la seva persecució del català i per les seves ingerències en la vida eclesiàstica, que va ser crític però lleial amb les autoritats de la República, a qui va perseguir la revolució en començar la guerra i es va haver d’exiliar, l’únic prelat que no va signar la carta de suport a la rebel·lió franquista i que va morir encara a l’exili durant el franquisme... Un cardenal que, confrontat a règims diversos, va defensar la seva mirada catòlica, però també la catalanitat cultural i la independència de l’Església del poder polític. El representant màxim d’una Església (minoritària en el seu moment) que, en temps de la guerra, va ser durament perseguida a la rereguarda del bàndol republicà, però que no s’alinea incondicionalment amb el bàndol franquista i a qui repugnen les experiències totalitàries de l’Europa dels trenta.
Més enllà del reconeixement a la persona, per què em sembla interessant aquesta lectura, precisament ara (mentre s’estava fent la moció contra Rajoy, concretament)? La biografia de Vidal i Barraquer l’escriu mossèn Ramon Muntanyola a començament dels anys setanta. No és casual. Muntanyola també ha patit la persecució en el temps de la guerra. Però a finals dels seixanta hi ha una Església (a Catalunya, però no només a Catalunya) que, per sensibilitat nacional i sensibilitat social, s’allunya i finalment s’enfronta amb el règim. No pas tota l’Església. Però un segment significatiu. El Concili la reforçarà. Vidal i Barraquer els servirà de bandera i de referència, com un precursor. Connectaran amb sectors d’oposició d’esquerres, no creients. Apareixeran figures com Alfons Carles Comín. I abans de la mort de Franco hi haurà un antifranquisme catòlic, present en forces polítiques diverses, de dreta, centre i esquerra, però en tots els casos confrontat al catolicisme franquista.
Sense aquest canvi de posició d’una part del món catòlic, especialment clara a Catalunya i Euskadi, però no exclusivament, no s’entén la política a partir dels anys seixanta. Franco va buscar la plena identificació entre franquisme i catolicisme. Però, durant el franquisme, el catolicisme va veure afeblida (tot i que va continuar sent important) la seva influència política i es va generar un antifranquisme d’arrel catòlica, que ha estat i és encara significatiu. Per entendre’ns, quan alguns sectors de la premsa hiperconservadora espanyola se sorprenien i s’escandalitzaven que el PNB i sectors no esquerrans del nacionalisme català votessin contra Mariano Rajoy i tot allò que representa, els hauria recomanat la lectura de la biografia de Vidal i Barraquer. Ho llegien tot amb perplexitat, sense voler-ho entendre. Com un producte només del càlcul i de la conspiració, sense arrels ideològiques. No volien entendre que la cultura política que representa Rajoy està profundament confrontada amb la cultura política hereva de l’antifranquisme, on la presència d’un sector del món catòlic —al costat d’altres mons que no ho eren, però amb qui podien i volien dialogar— era significativa. Som hereus de coses que van passar fa molt temps. I, afortunadament, de coses complexes.
