Un observador innocent i ingenu que hagués seguit a la premsa espanyola les reaccions a l‘anunci de la dissolució d’ETA, se n’hauria fet creus. Després d’anys i panys de combatre ferotgement ETA, de desitjar que desaparegui, de fer servir mitjans convencionals i no convencionals per forçar-ne la derrota, quan es produeix la seva desaparició, que es podria interpretar com una victòria de l’Estat, els sectors que han estat més violents verbalment —i no verbalment— contra el grup terrorista són els que menys contents semblen. Al contrari, semblen compungits, entristits. En comptes de treure pit per la seva suposada victòria, gairebé la neguen: no és veritat que ETA es dissolgui, és una dissolució-trampa, és un acte de propaganda, ja s’ha vist a Alsasua (en una baralla de bar!) que l’esperit d’ETA continua viu. No té gaires precedents, que un sector polític que pot atribuir-se una victòria, amb més o menys raó, però amb una certa versemblança, insisteixi que no, que no ha guanyat, que l’adversari no ha estat realment derrotat.
Per què el que hauria de ser una bona notícia —personalment, jo crec que ho és— és presentada i jo diria que viscuda com una catàstrofe? Hi ha moltes raons. Algunes són de cultura política: el desprecio total para el vencidode què escrivia Gil de Biedma. Preferir sempre vèncer a convèncer i considerar que una victòria queda aigualida i empetitida quan hi ha negociació, pacte, acord o, simplement, quan no hi ha una plena humiliació pública de l’altre. Altres raons són de conjuntura política: el relat de la transició necessita ETA, l’Estat va trobar en la inacceptable violència d’ETA una coartada per mantenir zones fosques i, al damunt, l’estratègia contra el nacionalisme basc que ara s’intenta aplicar contra el català necessita la presència de la violència. Una ETA existent però inactiva feia un cert servei a aquest discurs. I, òbviament, afegeixo jo, l’existència d’ETA, activa o inactiva, era a més d’una indignitat moral una rèmora política per als nacionalismes democràtics.
Però hi ha una altra raó que, al meu parer, ajuda a explicar aquesta paradoxal tristesa de l’Estat per la desaparició d’ETA. Em permeto il·lustrar-la amb un record personal. Fa uns quants anys, vaig tenir el privilegi de tractar una mica Juan Mari Atutxa, del Partit Nacionalista Basc, que va ser conseller d’Interior del Govern d’Eukadi i president del Parlament basc. Atutxa va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem espanyol, com a president del Parlament, contra el criteri anterior del Tribunal Superior de Justícia d’Euskadi. Finalment, la justícia europea va donar la raó a Atutxa i va desautoritzar el Tribunal Suprem espanyol. En paral·lel, mentre passava tot això, Juan Maria Atutxa estava amenaçat per ETA, i sembla que va haver-hi intents molt seriosos d’assassinar-lo a través d’un atemptat. Quan el vaig tractar, i d’una manera no del tot casual, en dues setmanes successives va haver-hi dues manifestacions en el seu poble de Biscaia. En una, es manifestava tota la solidaritat amb Atutxa, perseguit per la justícia espanyola pel seu nacionalisme basc. En la de la setmana següent, sectors favorables a ETA demanaven a l’organització terrorista que atemptés contra ell. I la cosa més bèstia de totes: en una manifestació i en l’altra hi participaven familiars directes d’Atutxa...
Vull dir amb això que l’existència i l’actuació d’ETA van construir una rasa insalvable entre les dues grans famílies del nacionalisme basc, enfrontant-les d’una manera terrible. Qui amenaça i qui és amenaçat ben poques coses poden fer junts. Si desapareix la violència, si no hi ha amenaces ni amenaçats, aquestes dues famílies ideològiques continuaran existint, perquè tenen visions del món diferents. Però no hi haurà entre elles una rasa que impedeixi tota col·laboració política. Catalunya és una referència directa d’aquesta mena d’escenaris. I en el cas basc, la suma entorn d’un objectiu compartit, encara que sigui conjuntural, té una hegemonia incontestable. La desaparició d’ETA ajuda a aquesta acció sobiranista compartida, potser no a curt termini, però sí a mitjà i llarg. I encara més si el món del PNB se sent amenaçat per la recentralització i l’homogeneïtzació que practica el PP i que Ciutadans amenaça de multiplicar. Si l’objectiu és la involució en l’àmbit nacional, és molt millor que les dues famílies del nacionalisme basc estiguin absolutament enfrontades i no puguin sumar en res. L’horitzó d’un front nacionalista compartit a Euskadi és més inquietant, per a alguns, que l’existència d’una ETA inactiva. I la desaparició d’ETA fa més fàcil la unitat d’acció entre gent que pensa diferent però que pot tenir coses en comú. Allò que més tem l’Estat.
