L’Espanya fraternal ha arribat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Xavier Domènech, avui diputat al Parlament de Catalunya, va popularitzar durant la campanya a les eleccions espanyoles el concepte de “fraternitat”. Des del seu punt de vista, hi havia la possibilitat d’estructurar una correlació de forces diferent que permetés sortir de la dicotomia entre el rupturisme independentista i l’espanyolisme intransigent del govern del PP. Es tractava de donar confiança a l’esquerra espanyola per tal que portés les regnes de l’Estat d’una manera més amable, que procurés una convivència entre els pobles peninsulars basada en el respecte dels seus drets més fonamentals, començant pel dret d’autodeterminar-se. Ja aleshores, en els debats televisius, un novell candidat d’ERC anomenat Gabriel Rufián li formulava una pregunta: “Com ho faràs, Xavi?”, sense acabar d’obtenir una resposta gaire convincent. 

Després de la moció de censura a Mariano Rajoy, reeixida de carambola i teixida només a partir del rebuig a l’anterior president i no pas de l’adhesió a l’actual, el grup del qual Domènech formava part abans de tornar a Catalunya va esclatar en crits de joia i Monedero es permetia vacil·lar a la vicepresidenta defenestrada. “Sí se puede”, corejaven, de la qual cosa n’interpreto que el fet de foragitar el PP i ajudar a la creació d’un govern del PSOE era vist com una victòria i formava part d’aquella conjugació del verb poder que porten per nom. 

Gairebé sense voler-ho, Domènech i els seus s’han trobat que els seus anhels es feien realitat. De sobte, ha estat possible formar una majoria estatal que ha permès superar l’enrocament del PP i destruir la relació de dependència tòxica amb la seva crossa de Ciutadans. De cop, i almenys de moment, ha saltat pels aires la competició de fanatisme dretà i unionista perquè el PP queda deslligat de les seves responsabilitats de govern i es pot dedicar a rentar-se la cara per evitar el sorpasso del seu espavilat germà petit. L’esquerra espanyola ha estat capaç de votar en una mateixa direcció i ha aconseguit comptar, fins i tot, amb el suport de les formacions independentistes de Catalunya i del País Basc: qui ho havia de dir.

Per tant, no hi hauria d’haver millor escenari possible que aquest per començar la meravellosa era de fraternitat que s’augurava. Un president, sense majoria estable, encimbellat amb el vot de tota l’esquerra, dels independentistes i dels nacionalistes bascos i valencians, hauria de ser el president més comprensiu del món amb la diversitat, hauria de convertir Espanya en una mena de Suïssa i hauria de deixar David Cameron com un pobre principiant: “Tu vas permetre un referèndum a Escòcia? Jo en faré un a cada nació ibèrica i acabaré amb els conflictes territorials per tot un segle”. Espanya s’hauria de convertir en una mena de sardana, una rotllana de gent alegre agafant-se de les mans mentre se senten unes notes musicals que diuen “We are the world, we are the children,we are the ones who make a brighter day…” (noti’s que es triaria una cançó en anglès per la seva condició de llengua franca, per evitar que cap llengua estatal passés per sobre de les altres, atès que totes són igual de dignes i importants) . 

Certament, deixant de banda l’exageració burleta, aquest és un panorama força improbable i, per tant, aquella promesa de Domènech durant les eleccions es revela com una enganyifa més. La crida a la fraternitat era mateix tipus d’estratagema van seguir les manifestacions emblanquinades que exigien diàleg quan el govern català havia de declarar la independència però que s’han fet fonedisses quan el govern espanyol ha actuat de manera repressiva, empresonant dissidents polítics i violentant les institucions catalanes. Almenys aquesta moció de censura haurà servit no només per fer caure el govern espanyol responsable d’un autoritarisme intolerable, sinó també per posar en evidència la versió 2.0 de “l’apoyaré” zapaterista.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).