Escric això quan falten poques hores pel debat de la moció de censura presentada per l’erràtic Pedro Sánchez contra el delinqüent M. Rajoy, una expressió que ja podem escriure sense afegir-hi el cast adjectiu presumpte perquè així ha estat sentenciat per un tribunal. La novia de la muerte i secretària general del PP María Dolores de Cospedal ja ha oferit, en la seva compareixença davant de la comissió del Congrés que investiga allò que un altre eufemisme anomena “el finançament il·legal del PP” (és a dir, l’espoli massiu i sostingut de diner públic perpetrat per aquest partit durant dècades i a tots els nivells de l’administració espanyola), un recital antològic de mentides i amenaces que no era altra cosa que una exhibició d’autèntic histerisme. L’atac de nervis del pocavergonya que veu com finalment el cercle s’estreny entre el seu voltant i dubta espasmòdicament entre morir matant o fugir per salvar la vida. Amb la salvetat que no hi ha on fugir. Però potser sí que queda algú a qui matar.
Els fets se succeeixen a tota velocitat i la sentència del cas Gürtel i la presentació de la moció de censura, amb tot l’enrenou consegüent, fan que gairebé ningú no recordi que fa tot just uns dies que va ser detingut Eduardo Zaplana, acusat del rosari habitual de delictes que acompanya els reus de corrupció. Zaplana havia esdevingut llegendari pel seu eslògan “jo he vingut a la política a forrar-me” i per la seva habilitat suposadament inefable per escapolir-se de la justícia. Però ha caigut, com de fet ja han caigut tants altres dirigents de primera, segona i tercera fila del PP, i els que de ben segur continuaran caient. Potser fins i tot Rajoy?
Tot sembla apuntar que l’èxit o el fracàs de la moció dependrà en darrera instància del PNB, que tot just la setmana anterior va aprovar els Pressupostos del govern d’Espanya i que tot just a continuació és decisiu per decidir-ne l’esfondrament o la continuïtat, polze amunt o polze avall. La possibilitat que Rajoy dimiteixi, deixant Soraya com a presidenta en funcions, apareix molt remota, perquè la repulsa a la idea d’abandonar qualsevol espai de poder forma part de la idiosincràsia del personatge: Rajoy fa dècades que és al poder d’una forma o altra, i ell no en marxarà, sinó que l’hauran de treure. El PNB, per la seva banda, ha demostrat a bastament els seus nervis d’acer i la seva endimoniada capacitat per justificar davant del seu electorat una cosa i la seva contrària, cenyint-se sempre estrictament als interessos d’aquest electorat, que la direcció del partit sembla haver conegut sempre a la perfecció.
Sigui com sigui, més ràpida perquè la moció hagi prosperat, o més lenta i exhaurint una legislatura que se li pot arribar a entravessar de mala manera, l’inici de la descomposició del PP sembla un fet. La dita avisa que moltes mosques maten un ase, i l’acumulació de carpetes demolidores per al que ha estat durant molt de temps el partit més important de la política espanyola s’està fent insostenible fins i tot per al més impàvid dels mamuts. Ara bé, el gir que ha fet la mateixa política espanyola en els últims anys (de la mà, principalment i precisament, del PP i la FAES, i darrerament del seu fill natural i rebel, Ciutadans), fan que les alternatives de futur es presentin més aviat macabres. El gir ha estat cap a un nacionalisme extrem i agressiu, que ha esborrat la mera idea de centre i ha desplaçat tot l’escenari cap a la dreta dura, la dreta extrema i l’extrema dreta.
En aquest context, al flamant Govern nomenat pel president Torra li espera una àrdua tasca de supervivència en l’exili interior, havent de sobreviure a una vigilància de caràcter essencialment destructiu i malavejant per fer surar la seva versió del que ha succeït entre Espanya i Catalunya en els últims anys (d’ençà de la sentència del TC sobre l’Estatut), i, molt especialment, durant la presidència de Puigdemont i l’aplicació del 155, ara liquidada formalment però no factualment. I als governs de les Balears i del País Valencià els pertocarà fer la viu-viu davant d’un escenari que per força els seguirà essent hostil però que no necessàriament ha de ser comandat per Cs: la mateixa virulència que han agafat el partit taronja i els seus líders, començant per Albert Rivera, i el martelleig obsessiu i tribal d’incitació a l’odi en què han convertit el seu missatge (no correspon dir-ne discurs, perquè no és tan articulat) poden arribar a convertir-los en una cançó de l’enfadós que acabi retornant una part del seu electorat a d’altres opcions, potser preferentment al PSOE.
La caiguda del PP ha començat, però ara com ara el paisatge després de la demolició es veu desdibuixat i habitat per ombres de mal averany.
