El PP vol delators de franc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diu la dita que per molt que se li peguin voltes el nan no creix, i això és el que sembla que li ha succeït al PP amb la seva iniciativa d’obrir bústies de denúncies anònimes, al País Valencià i a Catalunya, contra l’adoctrinament separatista a les escoles públiques. Les bústies s’han omplit, sí, però no de denúncies, sinó de reivindicacions laborals dels docents i de bromes i burles de tota casta, moltes ben enginyoses. És fins a un cert punt normal que sigui així, atesa l’anormalitat de la proposta pepera: contra la mentida i la ruptura social, l’humor i la reivindicació.

La cançó de l’enfadós no tan sols del PP, sinó de tot el nacionalisme espanyol, amb aquest adoctrinament independentista i antiespanyol que només existeix dins els seus desitjos respon a l’esquema mental descrit per una altra dita, aquesta castellana, que diu allò de cree el ladrón que son todos de su condición. Com que ells anhelen, com va verbalitzar el ministre Wert, espanyolitzar els nens catalans (i els valencians, i els balears), pensen que a l’altra banda han d’adoctrinar en sentit contrari. I si no ho pensen (perquè saben que no és així), fan veure que això és el que succeeix. I ho esbomben sense descans des dels seus mitjans de desinformació, que tenen la seva credibilitat i la seva solvència periodístiques a Sant Esteve de les Roures, però que no per això perden influència sobre una ciutadania que continua alimentant-se informativament amb el seu cabal ininterromput de fake news.

El nacionalisme espanyol, però, no en té prou que menteixin de manera descarada els seus representants polítics, els seus periodistes, els seus jutges i fiscals i fins i tot el seu rei Felip VI, sinó que animen també a mentir als ciutadans. D’aquí aquestes bústies que, al capdavall, no deixen de ser versions poc actualitzades d’aquella al·lucinant secció anomenada “El cabinista”, que es va publicar durant molts d’anys a Las Provincias de María Consuelo Reyna, i que consistia precisament en assenyalaments i delacions de persones i entitats, publicant fins i tot els seus domicilis perquè els alegres sicaris de la ultradreta tinguessin a bé de cometre-hi atemptats amb bomba, com va succeir a les cases de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Josep Lluís Albinyana, o a la llibreria Tres i Quatre. En fi, què els he d’anar a contar als lectors d’EL TEMPS.

El PP no afluixa en les seves pretensions delatores perquè, en altres ocasions, sí que han comptat amb la participació ciutadana a l’hora de construir i reforçar alguna de les seves intoxicacions: va ser el cas, per exemple, de les meses petitòries de signatures contra l’Estatut de Catalunya (“écheme una firmita contra los catalanes”), que en el seu moment varen tenir un gran èxit, mentre les comunitats governades pel PP s’apressaven a incloure dins els seus estatuts clàusules i disposicions calcades directament de la suposadament monstruosa llei catalana. Altres vegades, però, la participació els punxa, com li va succeir al president José Ramón Bauzà durant la seva legislatura triomfal al capdavant del Govern Balear, en enviar repetides cartes als pares dels alumnes de l’escola pública instant-los a demanar l’ensenyament en castellà. Un 95%, davant de l’estupor del senyor Bauzà, es va estimar més quedar-se amb el model educatiu vigent i amb l’ensenyament en llengua catalana.

Però ells, com dèiem, no afluixen, ans al contrari. Estem assistint al monstruós escrache polític, judicial i policial que es perpetra contra nou docents de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca, amb acusacions falses d’haver assenyalat alumnes fills d’agents de la Guàrdia Civil després dels fets de l’1-O. I al caliu d’aquesta polèmica, presenten aquestes bústies de la vergonya, per facilitar que, qui vulgui, s’inventi l’acusació que li vingui de gust per mirar d’elevar-la posteriorment als tribunals. No cal dir que això és extremadament perillós, perquè proporciona un instrument que qualsevol desaprensiu enrabiat amb un o altre professor, o amb un o altre centre (per les qualificacions del seu fill o per qualsevol altra bajanada), pot aprofitar per dur a terme una revenja propalant una calúmnia contra aquest professor o aquest centre, i a partir d’aquí generar-li un veritable malson. Cal celebrar, per tant, que això no hagi succeït de moment, i que en comptes de delacions, les bústies macabres del PP estiguin recollint acudits. Tal vegada és que tots ens comencem a conèixer i Isabel Bonig i Andrea Levy s’han descuidat de prometre la deguda gratificació pecuniària a qui s’animi a presentar denúncies anònimes. En el partit que ha batut tots els rècords europeus de corrupció, no esperaran que els ciutadans siguem tan tontos que els prestem serveis de franc. A quant la denúncia?  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).