Un, dos i tres

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La literatura medieval és potent i, sobretot, és molt bona perquè no és romàntica, i no ho és ni ho pot ser de cap de les maneres perquè el rellotge mai no tornarà enrere. Sense prevencions, els escriptors de l’Edat Mitjana quan volen són desvergonyits, dissidents, exaltats, procaços i ben divertits, plens de vida i de ganes d’emprenyar. Una obreta menor i anònima, el Llibre de tres, editada pel meu venerable mestre Martí de Riquer, ho confirma a través de les seves 171 sentències sapiencials, bàrbares i paradoxalment assenyades. On trobarem, per exemple, el plaer? Aquí, aquí, llegiu-ho: “Tres plers són en aquest món: beure en taverna, jeure en bordell e cagar en prat”. L’apreciació és justa. Com quan proposa coneixements morals alternatius: “Tres coses fan mal marit a muyller: una pessa [consolador] prop del cul qui l fa cogul [cornut] e lo rebotegar [replicar] que ella fa e ésser mal curosa. Per què diu Sent Enselm que la dona fa es desfà la casa.” A través de l’estilema repetitiu de “hi ha tres coses que...”, encara conservat en els nostres acudits populars —l’estructura trinitària és una de les grans carcasses de la literatura—, es parodien els llibres d’autoajuda de l’època, els reculls de bons consells i els aforismes que van tenir tant d’èxit durant els temps mitjans. I, sense que fos previsible d’entrada es veu clarament que la coentor valenciana i el seny català poden formar part de la mateixa personalitat col·lectiva, d’un sol país molt més entreviat i interessant. Hi ha una secreta elegància a saber utilitzar mots gruixuts amb tanta simpatia i enginy per part de l’autor, amb tanta eficàcia còmica, amb tanta saviesa disfressada de banalitat. Dir coses serioses no vol pas dir avorrir el lector ni clavar-li sermons. Despullar-se de la gravetat a l’hora d’escriure no deixa de ser una mostra d’intel·ligència. En contrast amb els textos que, en totes les èpoques, han volgut explicar ni més ni menys que el perquè de tot plegat, contra les imprecisions teòriques de moltes doctrines morals i ètiques, contra els excessos de l’idealisme, hi ha un corrent que podríem anomenar realista que travessa tota la història de la literatura. Quan el Llibre de tres diu que hi ha tres coses que apaguen llum —“voler, poder e saber”— i que tres més fan l’home alegre —“bé menjar, bé beure, bé dormir”— sembla que estiguem sentint parlar un Rector de Vallfogona o un Josep Pla. De Pla són aquestes paraules que vénen al cas: “la vaguetat és la causa de totes les desgràcies personals i que la felicitat, l’alegria, són el concret, la concentració sobre un punt de la realitat.”

Al costat dels nostres escriptors grollers i maliciosos com Guillem de Berguedà, Joanot Martorell, Anselm Turmeda o Jaume Roig, aquesta altra mostra de sornegueria i d’absurd a la catalana. El Llibre de tres és de finals del segle XIV, un moment marcat per l’assot de la pesta, de la fam, per la por al sobrenatural que s’encara amb el poder restaurador del riure. Per una banda trobem facècies elementals com “tres pudors són sobiranes: pet de col, rot de rave e de cos mort”. Per l’altra bromes de greu fondària moral, d’elements que són alhora seriosos i ridículs, excel·lents i miserables, tal com els trobem a la vida real. Com el sexe, del qual mai no ens sembla que se’n parli prou. “Tres plers són: menjar carn, jeure ab carn e cavalcar carn”. La figura femenina es vindica i alhora es blasma en constant contradicció. Per una banda se’ns assegura que “tres coses fan dona graciosa: bell parlar e bells ulls e bells pits” mentre que, per altra banda, “tres coses fan dona vídua marit pendra: son forat tapar e mal parlar cessar e son dot conservar”. Es parla malament de les dones amb un atreviment sorprenent, heterodox: “Tres coses fan diners: fan tort, fan dret e fan furgar cony stret”. Lluny del políticament correcte, la diversitat de la vida té en qualsevol època i situació la seva corresponent transposició literària. Amb més contundència, a l’Edat Mitjana. Al costat de textos irreprotxables de Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Joan Roís de Corella i sor Isabel de Villena vet aquí, també, aquests altres escrits dissolvents. Miren les coses i les celebren com les volia Sèneca, perquè, com adverteix el vell filòsof, “aprenem per a la vida, no per a l’escola”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves