Reconec que vaig mirar de seguir tan atentament com vaig poder el debat al Congrés de la moció de censura de Sánchez a Rajoy. Però em vaig avorrir. Bé, primer vaig caure en un son sobtat del tot irremeiable. I, quan a la fi vaig aconseguir obrir de nou els ulls, el tedi més pregon em va conquerir fins a les entranyes.
Tot i això, vaig fer un esforç sobrehumà per tornar-lo a visionar i reconec que, estrictament, el fastigueig no va ser pas provocat només per la sessió parlamentària en si, que Déu n'hi do, tot sigui dit de passada. La galvana apoteòsica em va venir també per tot allò que va envoltar-ho: el retorn de dinàmiques, propostes i personatges que, alguns il·lusos, ja crèiem més fora de circulació que els dièsels del segle XX als centres de les ciutats germàniques.
Independentment de les vicissituds que acabin esdevenint-se a la política espanyola els propers dies, la realitat és que per a molts ciutadans, no només del Principat, sinó també de la resta del domini lingüístic català, el que en surti de tot plegat pot acabar sent com un fill no desitjat que ell mateix no té tampoc gaire ganes de néixer. Per molt que, hipotèticament, Sánchez aconsegueixi presidir un executiu espanyol que tingui mínimament cara i ulls, en el fons aquest nou govern resultarà tan poc atractiu i suggeridor per a bona part dels nostres conciutadans, com, de fet, el nou govern català. Els mateixos diputats catalans i valencians que finalment van anunciar que hi votarien a favor, ja remarcaven la poca gràcia que els suscitava el candidat i les reserves que en tenien. Era, mutatis mutandis, com els discursos de la CUP durant els diversos plens d’investidura d’aquesta legislatura.
Algú em reprotxarà que, com diria David Hume, de la mateixa manera que res ni ningú no pot assegurar que demà el Sol tornarà a sortir per l’est, no existeix cap fet empíric que provi que els nous governs català i espanyol que vénen no excel·liran en llurs tasques a un nivell mai vist per cap executiu del món. També hi haurà qui em dirà que, ben mirat, un govern que neix sense generar cap mena d’expectativa o sensació il·lusionant és fins i tot potser millor que un govern que genera trempera matinera només començar, atès que d’aquesta manera s’eviten les més que habituals decepcions polítiques de tota la vida. Quina mandra…
Quina mandra els vídeos graciosos d’un estiu feliç sense Rajoy. Quina mandra la Pilar Rahola tota joiosa d’acomiadar l’Enric Millo de Delegat del Govern Espanyol a Catalunya, com si hi poguessin haver bons candidats per ocupar el càrrec de delegat del Govern Espanyol a Catalunya. Quina mandra tornar a caçar diputats catalans esmerçant esforços per quatre molles mal promeses que pagarem al preu de caviar rus. Quina mandra un candidat de president del Govern Espanyol fent de mercader traïdor amb els sentiments i les voluntats polítiques dels ciutadans de Catalunya. Quina mandra les últimeshores i les alertes tan indispensables i transcendents per a tots nosaltres com ara “El PNB confirma en la seva intervenció al Congrés que donarà suport a la moció de censura”. Quina mandra els acudits de whatsapp de llaços grocs als escons del Congrés, demostrant, que, en definitiva, la política catalana torna a ser mentalment i estratègica subsidiària de l’espanyola: a l’espera que aquells o aquells altres facin això o allò.
No, no en sóc pas l’únic. No m’hi caben a l’agenda del mòbil els noms d’amics i coneguts que fa sis mesos encara ho donaven tot i que en aquests moments se senten literalment estafats. L’article d’aquesta setmana de l’Antoni Vidal, n’és un clar símptoma. Les valoracions públiques de gent històricament vinculada a ERC com l’Eric Herrera, en són també una bona mostra.
No tot és pas tan negre per això. Ni tot allò déjà vu és, per força, una mala notícia. El nomenament d’en Josep Bargalló com a nou Conseller d’Educació, per exemple, només es pot viure amb entusiasme: la primera decisió de pes d’ERC d’ençà del 2010 de recuperar el capital humà -i la matèria gris!- de l’època Carod. A Lleida, torna en Miquel Pueyo. Són bones notícies que caldria que es generalitzessin, pel bé del país i, també, pel bé d’ERC. Amb una mica de sort potser aviat tornarem a veure en Bernat Joan, l’Huguet o el mateix Carod en llocs clau de comandament. Tant de bo!
