La devastació infinita

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La societat valenciana, acostumada a les catàstrofes que van definir el darrer llarg tram del règim instaurat pel Partit Popular, assisteix impàvida a l’ensorrament del penúltim símbol col·lectiu. L’actual propietari del València CF, el magnat singapurès Peter Lim, podria vendre’s el club quan fa tot just dos anys que va esdevenir-ne l’accionista de referència. De fet, ja ha traspassat els jugadors pels quals podia obtenir algun rèdit alhora que no ha compensat aquestes baixes amb futbolistes d’un nivell homologable. Com a conseqüència d’això, l’equip és el quart classificat per la cua, amb un risc evident de baixar a la segona divisió, tal com va passar la temporada 1985-1986. Trenta anys més tard, un sotrac com aquest podria ser mortal.

No debades la realitat del València CF dista molt d’allò que Peter Lim havia previst. L’equip no disputa cada any la UEFA Champions League, cosa que era fonamental per a la viabilitat del seu projecte, i aquesta absència en la màxima competició continental −amb els ingressos que comporta− impedeix la represa de les obres del nou estadi −aturades des del 2009− o la consecució d’un contracte de patrocini sucós per a la samarreta. Sense les fonts d’ingressos que representen aquestes potencialitats en el futbol contemporani, el València juga en inferioritat de condicions respecte als seus rivals més directes. El FC Barcelona, el Reial Madrid, l’Atlètic de Madrid i el Sevilla FC, però també l’Athletic Club i el Vila-real CF han demostrat molta més solvència als despatxos que no Lim i els seus, malgrat la fama de bons gestors que atresoraven.

Les desgràcies i les calamitats del València es van començar a encadenar sota la presidència de Juan Bautista Soler (2004-2008). Soler va fer una jugada temerària habitual en els grans clubs. Va començar a construir l’estadi nou, animat per l’alcaldessa de la ciutat, Rita Barberà: la venda dels terrenys del vell Mestalla havia de ser suficient per fer front a les despeses d’aquell nou recinte, però l’esclat de la bombolla immobiliària va convertir l’operació en un fiasco. Soler va dimitir, la Generalitat va prendre el control de la fundació, i va avalar el deute de l’entitat i maniobrar per escollir els successius presidents: Agustín Morera (2008), Vicente Soriano (2008-2009), Javier Gómez (2009), Manuel Llorente (2009-2013), Vicente Andreu (2013) i Amadeo Salvo (2013-2015), fins a arribar a la presidenta actual, Layhoon Chan, dona de confiança de Lim.

El club amb més història del país és una baula més d’una llarga cadena: Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciutat de la Llum, la Fórmula 1, l’aeroport de Castelló, Bancaixa, el Banc de València, la CAM... Les dues dècades d’hegemonia del PPCV van portar l’administració valenciana al desastre. El València CF n’és l’última mostra. La constatació amarga d’un frau immens.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps