Una estratègia esgarrifosa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com calia esperar, la presa de possessió de Quim Torra no ha passat desapercebuda. La discreció intencionada de l’acte no ha servit per a cap cosa més que per criminalitzar-lo des del bloc del 155, que s’ha plantejat invalidar la presa. En un exercici prolongat d’irresponsabilitat, els partits constitucionalistes han decidit continuar amb la seua estratègia autoritària contra els qui guanyaren les eleccions del 21 de desembre. En connivència amb l’extrema dreta i sense valorar-ne, en cap cas, les possibles conseqüències.

No és estrany que el Partit Popular alimente el seu discurs amb l’element anticatalanista. Al cap i a la fi, l’espai històric de la dreta espanyola sempre s’ha trobat còmode en la dinàmica del conflicte i de la superioritat nacional. La seua desastrosa obra de Govern és suplida per un relat en què l’independentisme és el culpable de tots els mals que pateix el poble espanyol. Com un dia ho van ser els bascos o, molt abans, les antigues colònies —Cuba, Filipines o Puerto Rico— que, fa poc més d’un segle, asseguraven, mai no deixarien de formar part de l’imperi.

El que sorprèn, però, és l’aliança incondicional d’uns altres partits. El Partit Popular ha estat corresponsable del deute irrespirable que arrossega l’Estat i les autonomies que han estat sota el seu control durant anys i panys. També del futur incert dels pensionistes, d’una recuperació artificial de la crisi econòmica a còpia de llocs de treball temporals i precaris. I de tantes polítiques regressives en matèria de drets elementals.

I davant d’aquest panorama, els seus socis de Govern han decidit apostar fort per l’anticatalanisme abans que garantir un canvi de dinàmica en altres qüestions que, es pressuposa, estan cridats a abanderar. Aquesta actitud no és sorprenent en Ciudadanos. Els seus girs ideològics han estat la seua identitat al llarg de la seua curta història. De l’autoproclamada condició socialdemòcrata es va passar a l’aliança europea amb la coalició d’extrema dreta Libertas, passant per l’acollida de militants procedents d’aquest sector. No és estrany, doncs, que en una situació com l’actual vigilen més per la unitat d’Espanya, a còpia del que siga, abans que preocupar-se de protegir els drets dels votants.

Tristament, qui cada cop sorprèn menys, però, és el PSOE. Després la socialdemocràcia inclusiva practicada pel Govern Zapatero, responsable de la fi d’ETA gràcies a l’aposta pel diàleg, el partit ha optat per posicionar-se al costat del PP i Ciutadans. Dos partits que li tenen guanyada la partida en aquest terreny en què, inexplicablement, el PSOE tracta de traure profit. I sense gens d’èxit, tal com auguren les enquestes, que ja l’ubiquen en tercera posició. Aquest posicionament acomoda tant el PP que Rajoy ha demanat a Albert Rivera que imite el PSOE en la defensa de les “qüestions d’Estat”.

Mentre els diversos països d’Europa on es refugien els exiliats catalans deneguen les seues extradicions, cap veu espanyola des del 155 no qüestiona que, potser, les coses no s’estan fent com cal. Malgrat que la mateixa llei que tant diuen defensar se’ls està girant en contra des d’Europa. Enmig d’aquest panorama, el mateix Pedro Sánchez que va incendiar l’Ibex 35 a Salvados, quan no calla i atorga, parla per imposar l’acatament de la Constitució i la monarquia —on queda el republicanisme del PSOE?— als funcionaris o d’endurir el codi penal espanyol per poder alliçonar, encara més, els dirigents catalans escollits democràticament. Tot plegat resulta esgarrifós.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps