Estratègia de país

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Enmig d’una notable crispació s’agraeix el to serè i reposat d’Albert Botran a L’estratègia d’ERC com a contribució al debat. La tensió constant no ha ajudat a asserenar els ànims després del 21D. La frustració i la impotència col·lectives no les hem sabut canalitzar. Qui espera, desespera.

El temps perdut, en batusses intestines, sense donar cap sortida a les eleccions convocades per Rajoy, que li van esclatar als morros tan aviat es van saber els resultats, han produït fatiga i un distanciament emocional del gruix del moviment republicà. Mentrestant, una minoria sorollosa ha brandat l’estelada amb fúria. Si bé, més que contra l’Estat o la repressió, contra altres sectors del moviment independentista, fins i tot contra els més represaliats. Tot aquest atordiment de consum intern no ha connectat, en cap cas, amb cap majoria social del país. A Catalunya ha seguit la vida i l’anunciada primavera catalana si ha arribat és a les platges. Alegria, com cada any. El canvi d’estació on s’ha notat poc o gens és a Estremera, a Soto del Real i a Alcalá-Meco. El temps, allí, sí passa lentament i la vida hi passa de llarg. O l’incert exili, quan tornarà a trepitjar la Marta la plaça Major de Vic? O l’Anna Gabriel, Navarcles. O Puigdemont, Girona. O la Meritxell, Vallfogona de Balaguer. O el Toni, la ciutat de Barcelona. O en Puig o Ponsatí els carrers de Catalunya.

I a tot això, enmig d’un desori de vegades desolador, mentre la majoria es pregunta ‘i ara, què?’, que ERC decideix celebrar la seva Conferència Nacional i presenta una ponència, provisional, per debatre una estratègia, per intentar oferir una proposta de futur, per plantejar quin és el camí a seguir ara. Difícil debat -i alhora imprescindible- quan el soroll ambiental persisteix i quan la complexitat del moment, la tensió continuada, la repressió persistent i el dolor acumulat, dificulten donar resposta a tantes incerteses.

Sembla que hi ha consens, finalment, en què cal sumar més complicitats i eixamplar la base. Tan cert deu ser que amb un resultat global molt similar, en les anteriors eleccions catalanes, la CUP va proclamar que s’havia perdut. No van dir pas que s’havia empatat o que el resultat era justet, textualment van assegurar que s’havia perdut. És a dir o som més, aquella majoria imparable que ha reclamat Junqueras des d’Estremera per provocar canvis de tanta profunditat, o no en sortim. Som suficients per fer un 1 d’Octubre i votar malgrat l’allau repressiva desfermada per l’Estat. Però no som suficients i no som prou consistents per sostenir el nostre propi estat, la República Catalana.

Eixamplar la base ha de ser, per tant, una prioritat. No pas l’única. Però aquesta és imprescindible. I aplicar aquesta màxima i treballar per fer-ho possible. Però el desori estratègic fa que mentre fixem aquesta prioritat assistim a moviments en direcció contrària. Els darrers dies hem vist com es posava en el frontispici, com a repte, que l’independentisme aconsegueixi l’alcaldia de Barcelona. Sense definir per a què, posant molt èmfasi en la importància de comptar amb una institució com l’ajuntament de la capital, mentre alhora es menyspreava recuperar el Govern de Catalunya. És un exercici notable de pirotècnia i incoherència. Resumint, pretendre que el gran objectiu institucional ha de ser desallotjar Colau (votant l’1 d’Octubre) de l’Ajuntament, al preu que sigui i amb les coalicions que calgui, mentre simultàniament podem passar amb el PP governant la Generalitat amb el 155 no només és desconcertant, és un absurd. N’hi ha més. Decisions tàcticament i estratègic incomprensibles per al moviment republicà. Com ho va ser negar la investidura a Jordi Turull. La decisió de postular Turull és la que va que portar a Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull i al mateix Turull a la presó. L’embat no podia ser més simple i obvi: Llarena hauria tingut davant seu al president de Catalunya escollit pel Parlament la vigília. A ningú se li hauria d’escapar què significa, quina és la repercussió i el simbolisme i com hauria estat rebut per la comunitat internacional. La seva elecció era perfectament ajustada a dret i el seu mandat popular encara ben recent.

Eixamplar la base no és suficient però és imprescindible. Fer Govern, també l’Ajuntament de Barcelona, no és suficient però és necessari i ens fa més forts. Enfortir l’exili i la denúncia internacional d’un Estat autoritari tampoc és suficient però és una bassa mot poderosa. I és vital tenir sempre present els represaliats, el front de presons és fonamental perquè és constatació més indiscutible de la repressió i la injustícia. Cada dia que Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull i la presidenta Carme Forcadell passen a la presó és una infàmia i un record que pesa sobre les nostres consciències. Són allí per tots els nostres somnis, són allí per aspirar a la llibertat.

És obvi que, a més, ens caldrà una preparació i uns mitjans amb que ara no comptàvem. I complicitats empresarials, econòmiques i financeres. Ara bé, és la feina sorda i constant la que haurà de prevaldre. I aquesta, supera el Govern. Hi ha coses que es fan i no s’expliquen. Per estricte sentit de l’eficàcia i la prudència.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista