L’estratègia d’ERC

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

ERC ha convocat una conferència nacional per al proper mes de juny, per a la qual ha elaborat una ponència base que la setmana passada es feia pública. El text fa un esforç per anar més enllà de l’hiperrealisme en què els discursos públics del partit s’han instal·lat des de la campanya electoral prèvia al 21D.

Costa d’entendre que el partit que, des del Govern, es va carregar el referèndum a les espatlles amb totes les seves conseqüències, ara estigui transmetent un missatge tan conservador a nivell tàctic i estratègic. En la ponència s’explica la base argumental d’aquesta nova posició: cal ser autocrítics amb la manca de poder que es va tenir per implementar el mandat del referèndum. S’apunta al poder polític (i no tan sols institucional) com a factor clau en tots els processos d’alliberament nacional.

El problema, tanmateix, està en la manca de propostes per fer valer aquest poder polític que impliquen, necessàriament, el desgast del poder polític vigent de l’Estat espanyol.

És a partir de la pàgina 16 que trobem alguns elements del plantejament d’aquest embat a l’Estat. Aquests serien en primer lloc els actes unilaterals, tot i que queden sense concretar; en segon lloc, deixar la porta oberta a la negociació; i finalment, cercar el suport de tercers actors. Tot això acompanyat d’una nova acumulació de forces, d’un assoliment de la majoria social, que és la línia estratègica que el partit sembla situar com a autèntica prioritat, desplegant a tal efecte propostes com l’“Aliança democràtica pels drets i les llibertats” o el “gran diàleg de país de vocació constituent”.

L’esquema que imagina una negociació amb l’Estat, així com la mediació de tercers, és correcte sempre que es prengui com un punt d’arribada, no de partida, que només serà possible després de generar suficients problemes a la governança en l’Estat per tal d’asseure’l a la taula. La ponència no dona gaires claus sobre això: “La creació de la República Catalana serà necessàriament fruit d’un procés multilateral, i la ruptura amb el règim del 78 no es produirà per un trencament sobtat, sinó més aviat per fatiga de materials, gradual però constant; de cara a treballar-la, les virtuts més importants seran la paciència, el coratge, la constància, la resistència i la visió a llarg termini” (p.20).

Més enllà d’aquestes actituds, és impossible trobar consignes de combat democràtic que accelerin aquesta “fatiga de materials”. No s’assigna cap paper al sindicalisme. No es planteja la creació de contrapoders o institucions més enllà de les ja existents. Ni tampoc es preveuen moviments de desobediència i confrontació democràtica, totalment coherents amb l’estratègia no violenta.

Les claus de l’èxit de l’1-O i el 3-O es troben, sí, en la capacitat integradora del relat republicà: democràcia contra autoritarisme, drets contra prohibicions, futur contra passat. Però també rauen en el paper de les institucions, un paper que si ara no poden acomplir pel 155 (vigent o com a amenaça), obliguen a pensar en institucionalitats paral·leles. Es troben, en tercer lloc, en l’autoorganització popular que va permetre, per exemple, fer arribar les urnes a tots els racons del país. I en quart lloc i finalment, també va ser una clau d’èxit el salt qualitatiu que la mobilització de masses va fer en les setmanes prèvies: es va passar de manifestacions molt visuals i amables, com havien estat tots els Onze de Setembre, a un tipus de mobilització descentralitzada i basada en la resistència no violenta, el millor exemple del qual és la defensa dels col·legis electorals.

Aquestes són eines necessàries per a qualsevol lluita democràtica contra un règim autoritari. El nord-americà Gene Sharp, que va morir a principis d’aquest any, va deixar escrites dues obres que han estat traduïdes al català per l’Institut Català Internacional per la Pau. Sharp va centrar la seva obra en l’anàlisi dels punts febles del poder i com desgastar-los, i si bé la va posar al servei de la política exterior dels EUA, convé igualment llegir-la. Al llibret De la dictadura a la democràcia (2012) apuntava quina és la dinàmica de la lluita no violenta: “Aquestes armes tenen diferents noms: protestes, vagues, desobediència o no-cooperació, boicots, desafecció o força de la gent. (...) els governs només poden dirigir un país si, per mitjà de la cooperació, la submissió i l’obediència de la població i de les institucions de la societat, reben la renovació constant de les fonts de poder que necessiten” (p.49).

Estem d’acord amb ERC que no hi ha cap recepta d’accés ràpid a la República. Estem d’acord també que cal treball estratègic aglutinador. Però des del màxim respecte a l’Oriol, la Marta i tots els presos, exiliats i encausats d’ERC, hem d’exigir més claredat estratègica. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).