A les escales del Palau Reial Major es produeix l’estrany intent d’assassinat d’En Ferran el Catòlic a mans d’un pagès de remença, Joan de Canyamars. El 7 de desembre de 1492, a migdia, el rei surt del palau on ha estat administrant justícia durant hores. Està una mica cansat i baixa les escales de mica en mica perquè li apropin el cavall. És a Barcelona des del dia 18 d’octubre, en companyia de la reina i dels infants, per negociar amb els ambaixadors de Carles VIII de França la devolució del Rosselló i la Cerdanya, escapçats del Principat en 1462, durant la guerra civil. Mentre el rei bada, distret en els seus pensaments, el pagès, d’uns seixanta anys, se li acosta ràpidament per darrere i aixeca una espasa de tres pams.
Ferran està decidit a fer de la unió dinàstica amb el país veí una aliança duradora que, a través del seu fill Joan, asseguri els interessos catalans a la Mediterrània, la protecció del nord enfront de l’expansionisme francès i, al capdavall, seguint el consell del cardenal Margarit, vol emular la política de casaments amb les riques hereves dels seus avantpassats. El rei no veu que estan a punt de matar-lo i que ningú no té temps de protegir-lo. Sospesa les possibilitats reals que té d’esdevenir el monarca universal que proclamen les equívoques profecies mil·lenaristes. No són marginals qui en parlen, no, no. En 1475 els consellers de la ciutat relacionen En Ferran amb “lo adveniment del Fill de Déu” i, ja tres anys abans, en 1472, el cronista Alfons de Jaén se li havia adreçat dient-li que “vos soys l’excelso vespertilión / qu’están esperando los reynos d’Espanya”. El vespertilió. El ratpenat.
El ratpenat representa el comte-rei, mig ratapinyada mig drac fabulós, tal com se’l pot veure des de l’any 1400 a la façana de la casa de la Ciutat de Barcelona, en la imponent representació que corona les armes reials de Pere el Cerimoniós feta per Jordi de Déu. La paraula vespertilió ve de vesper, l’estrella d’Occident, ja que, tal com havia assegurat el savi Arnau de Vilanova, en el futur sorgiria un monarca universal que governaria el món i que, per força, havia de venir de la casa reial de Catalunya i Aragó. De fet, el seu germanastre, En Carles de Viana, havia mort com un sant, venerat pels catalans. Jugant amb la profecia, els consellers de Barcelona li havien escrit, en 1479, a la mort del seu pare per saludar-lo com a nou rei, tot afirmant que l’esperaven “com fehen los Sancts Pares lo Messies”. Aquests eren els pensaments del rei aquells dies quan Joan de Canyamars va sortir del seu amagatall. Feia fred, però el dia era clar. El pagès va clavar-li una ganivetada entre el coll i l’espatlla amb un coltell que va trencar-li la clavícula. La ferida fa un forc de llarg i quatre dits de profunditat, en raja abundantment la sang. Hi ha un excel·lent retrat del rei pintat pel flamenc Michel Sittow que mostra amb claredat la cicatriu d’aquell atemptat. El rei cau, escapar de la mort li va anar “d’un fil d’aranya” segons es va dir.
“Lo rei és mort” deien tot de veus espantades. Hi va haver tot de confusió i corredisses, es va reduir i ferir l’agressor, la milícia armada va ocupar els carrers en previsió d’una revolta i la guàrdia va segellar amb un dogal de ferro l’accés a la família reial. La reina Isabel, alarmada per l’atemptat i tement una conjura, va voler abandonar immediatament la ciutat i va fer cridar les galeres castellanes per evacuar al més aviat possible l’hereu i els infants. No va caldre. Joan de Canyamars havia actuat en solitari i, segons tots els testimonis, empès per un atac de bogeria. Primer li van guarir les ferides i després va ser torturat amb deteniment. El pagès va assegurar primer que “ho havia fet per lo bé comú” i després que havia estat inspirat per l’Esperit Sant, el qual, vint anys enrere, li havia revelat que l’autèntic rei era ell i que, matant-lo, podria ocupar-ne el lloc. La persuasió de la tortura el va fer corregir encara la seva declaració en un detall, i va afirmar per últim que el veritable inspirador havia estat el dimoni. Tot i un tímid perdó reial, el Consell d’Estat va aplicar a Canyamars els més dolorosos càstigs en un suplici inacabable, esquarterant-lo, estenallant-lo, apedregant-lo per, més tard, cremar-ne el cos davant una enfervorida massa de barcelonins.
