Que ens contagiï aquesta onada feminista

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Notificació al mòbil. “La Manada” només ha estat condemnada per abús, no se parla de violació a la sentència. Mitjans de comunicació i xarxes socials de l’Estat espanyol bullen i se comença a veure que al carrer, la gent no pensa callar.

Comencen les notícies del vespre i observo amb una certa admiració els milers de persones, majoritàriament dones, que han ocupat els carrers de moltes de les ciutats de l’Estat espanyol. Milers de dones denunciant la sentència d’un jutge. Denunciant que es pugui posar en dubte una denúncia de violació que tothom veu com a evident. Denunciant que se criminalitzi la víctima i no els botxins. Miro cap a una altra banda i penso en aquest jutge d’herència franquista. Penso en el jutge i en els advocats dels botxins. Tots homes.  I penso que per molt que desgraciadament hagin guanyat als jutjats, han perdut al carrer. Que no és suficient, però ja és molt.

Segueix la nit i l’advocada Laia Serra parla al 3/24. I amb una claredat i una fermesa professional increïbles deixa les coses encara més clares. La resistència d’una justícia a aplicar el que diu a llei. La justícia patriarcal que fa que sigui normal que qui sigui seguida per investigadors privats siguin les dones víctimes. Les tertulianes s’expressen i l’únic tertulià que vol mostrar algunes discrepàncies, se li nota com formula les seues idees pesant les paraules i més aviat calla per no quedar en evidència. I les piulades mencionades sobre el tema? Totes d’homes. Per un cop, per un instants, sembla que fins i tot als mitjans de comunicació s’han, com a mínim, de justificar per la seua pròpia actitud patriarcal. I Laia Serra rebla de forma contundent. El problema són els jutges i l’advocacia, sí. Però la solució està sobretot a les nostres mans. En acceptar, que els que veiem com a  bones persones són botxins i no tenir por ni vergonya d’assenyalar-los com el que són. Que la tieta, el company de feina, ho tinguin ben clar i ho cridin ben alt. No responen a cap suposada necessitat sexual: són agressors.

La sensació d’admiració, per la capacitat de resposta popular en aquests moments difícils, no és una novetat i ja fa temps que creix. Els mitjans de comunicació francesos van parlar de la sorprenent vaga feminista del 8 de març com un fet diferencial propi de l’estat espanyol. I a molts, ens va sorprendre positivament.

Però com sempre, després de l’admiració, giro el mirall cap a casa i penso. Tot això serà possible només perquè saben reaccionar als més reaccionaris dels jutges? Perquè el sistema judicial és hereu del franquisme i la necessitat de reacció és veu així multiplicada? No tenim raons, nosaltres, de mobilitzar-nos tant o més al Nord de l’Albera?

Fa alguns mesos, una nena d’11 anys, al cor d’un afer judicial pel qual l’agressor, un home de 28 anys, només se l’acusava d’abús sexual i no violació. Termes similars al cas de “la manada”, però amb una menor. El carrer no se va omplir de protestes, però els mitjans en van parlar. Un cruel dèficit en abordar les discriminacions contra el col·lectiu LGTBI i una creixent presència del discurs patriarcal contra el casament homosexual. I una llarga llista de feminicidis. 35 per ser exactes des de l’inici del 2018 en tot l’estat francès. D’arguments per revoltar-nos, nosaltres també, no ens en falten. Per molt que els jutges no siguin hereus d’una dictadura, el patriarcat també impera. I sobretot, la resposta està entre les nostres mans. No en transmetre un discurs de valentia a les nostres filles sinó sobretot en denunciar quan fa falta. I en educar els nostres fills.

I així, amb petites propostes fermes que semblen el fruit d’un contagi de la manera de fer, reaccionar i construir de més al sud, torno a mirar les xarxes socials. I veig que a Perpinyà, un col·lectiu feminista ens convida la roda de premsa d’un dels festivals més importants de la ciutat, Ida y vuelta, per anunciar la presència, durant tot el festival, d’un punt violeta per lluitar contra les agressions verbals i físiques masclistes en l’àmbit festiu. I pensi: que no pari, que ens contagiï aquesta onada feminista!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.