Dilluns passat aquesta revista publicava una excel·lent i inusual entrevista a l’exconseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya i expresident d’ICV, Joan Saura. La peça té moments prou estel·lars, més enllà del procés polític que viu Catalunya, que es mereixerien un article a banda, com ara, una reflexió del tot encertada de l’exconseller sobre l’esquerra i la seguretat:
“L’esquerra sempre ha deixat en mans de la dreta la gestió d’Interior. I gent de dins del partit m’havia demanat que no agaféssim el Departament. La meva pregunta és: què hi ha més d’esquerres que defensar les lleis i les llibertats?”.
Em sembla interessant pel fet que, després de Joan Saura, cap altre dirigent de l’esquerra d’aquest país ha promogut la necessària gestió progressista de la seguretat pública. I aquest tema sí que és, penso, una de les raons per les quals C’s i d’altres forces espanyolistes creixen a l’àrea metropolitana, en detriment de forces, precisament, properes a Joan Saura, com el projecte municipalista d’Ada Colau.
Però, tornant a l’entrevista del director d’EL TEMPS a Joan Saura, òbviament, el moll de l’os el trobem en la qüestió nacional catalana. Sense gaires sorpreses, quant a l’afer català, Saura afirma el següent:
“No hi ha més solució que una proposta federal. Jo respecto molt l’independentisme. Però el que hi ha en aquests moments en el món és la necessitat de fer coses grans. Els problemes del món són globals. El canvi climàtic no es pot solucionar des d’un país. El terrorisme i la immigració tampoc. Si els treballadors no tenen a Europa un salari mínim garantit, tenen una gran feblesa. Tenim el repte de fer front al capital financer mundial. Per tant, hem de construir una proposta federal que contempli això. I en aquest sentit, l’independentisme és contradictori.”.
Certament, es tracta, ni més ni menys, del discurs que l’expresident d’ICV ha defensat al llarg dels temps. Parlem d’un discurs nítidament federalista, que menysté l’independentisme pel fet de tractar-se, segons ell, d’una proposta marginal, que pretén el tancament, l’aïllament, l’autarquia del país, en contraposició al federalisme que, com bé diu, seria l’equivalent a “fer coses grans” (sic). Resumint-ho pel broc gros: que amb la independència ens empetitim, mentre que amb el federalisme, engrandim.
Vagi per endavant que no comparteixo gota aital discurs, entre d’altres raons pel fet que obvia una evidència fonamental: que avui cap estat independent del món que es vulgui democràtic i modern viu en un tancament, en una autarquia que l’allunyi de la resta del planeta. Fins i tot els microestats com Andorra han hagut de negociar, pactar i coordinar moltes polítiques amb els seus veïns. Tampoc no el comparteixo perquè silencia interessadament el fet que l’independentisme català sempre ha defensat un estat català, precisament, com la solució més idònia per poder “federar” Catalunya amb Europa, que, d’acord amb els paràmetres de Joan Saura, hauria de ser “una cosa molt més gran” (sic) que voler “federar” Catalunya amb Espanya. Vaja, que la proposta d’independència de Catalunya sempre ha anat de la mà de la construcció europea, atès que, precisament, un dels problemes que pateix encara avui el nostre país –i que patia ICV directament quan governava la Generalitat–, és que tot sovint els nostres governants pretenen aplicar a Catalunya directives europees –per exemple, en matèries mediambientals- i topen amb l’oposició de Madrid, que hi posa frens, entrebancs i el que calgui. Així doncs, des d’un punt de vista de coherència intel·lectual, el discurs de Saura em fa aigües per tots costats.
Ara bé, reconec que sempre he sentit certa predilecció envers els veritables federalistes d’aquest país. El motiu és senzill: durant dècades, al nostre país la majoria dels qui s’han omplert la boca parlant de les bondats del federalisme, en realitat han estat una colla de farsants i impostors, de manera que, quan et creues un exemplar autèntic, un federalista de debò, saltes d’alegria com en Cousteau davant una nova espècia marina.
A ICV mateix, per exemple, crec que els únics que s’han pres seriosament això del federalisme han estat el mateix Saura i el seu exconseller de Medi Ambient i Habitatge, en Salvador Milà. La resta, o eren independentistes dins l’armari que miraven de posar-se de perfil i que la majoria han acabat fent el pas definitiu a l’independentisme explícit, o veritables espanyolistes vestits de federalistes. La llista de noms de dirigents d’ICV que se les donaven de federalistes i que, en realitat, eren uns autèntics jacobins frustrats és infinita, i, sincerament, fer-la pública em semblaria d’un mal gust innecessari.
Les eines per esbrinar si un federalista és de primera premsada o d’enganyifa pura i dura són diverses, però a grans trets hi ha una demanda que permet fer de rei Salomó amb un tres i no res: benvolgut federalista, si us calgués triar irremeiablement entre dues opcions, què us estimaríeu més, un estat català independent, o una regió autònoma com l’actual? Hi ha un segon recurs de prova de cotó fluix que també és força senzill. Els bons federalistes, com Joan Saura, són els que pensen que cal “fer coses grans” i resoldre els problemes “globals” de la humanitat. Per aquest motiu, un bon federalista català sempre hauria d’imaginar-se una federació, almenys, amb el conjunt de territoris de la Península Ibèrica. De manera que la demanda a fer al federalista és senzilla: benvolgut federalista, per tal de construir la federació de repúbliques ibèriques, proposareu a Portugal que s’hi sumi; en cas que Portugal rebutgi una proposta tan meravellosa com la federació amb Espanya i s’estimi més continuar federada a Europa, lluitareu perquè els ciutadans de Catalunya puguin tenir els mateixos drets que els ciutadans portuguesos?
Amb aquests exemples anecdòtics miro de demostrar que els veritables federalistes catalans i els independentistes, en realitat, comparteixen o haurien de compartir bona part de l’horitzó polític. En primer lloc, federalistes i independentistes, consideren –o haurien de considerar– que la sobirania del poble de Catalunya rau en el poble de Catalunya. És a dir, que correspon als ciutadans de Catalunya de decidir com i amb qui volen viure. En segon lloc, federalistes i independentistes consideren –o haurien de considerar– que Catalunya ha d’esdevenir un Estat: certament, els primers diran que ha de ser federat amb l’estat espanyol, i els segons que ha de ser independent; però en qualsevol dels casos, un Estat. En tercer lloc, federalistes i independentistes consideren –o haurien de considerar– que aquest “estat català” –encara no sabem si independent o federat– hauria de disposar de les màximes competències, molt més enllà, òbviament, de les actuals competències de la Generalitat –altrament, quin sentit tindria reclamar un Estat, federat o independent, si és per romandre com fins ara?–.
Amb aquest escenari, doncs, les bases del pacte entre independentistes i federalistes em semblen evidents. Els independentistes haurien d’assumir que entre continuar com fins ara i l’opció d’un estat català federat amb Espanya, és molt millor l’opció segona, l’estat federat, atès que s’aproxima molt més als seus anhels independentistes. Així mateix, els federalistes haurien d’assumir que entre un estat independent i continuar com fins ara, és molt millor un estat independent, atès que s’aproxima molt més als seus anhels federalistes.
I com es tradueix això políticament? Amb una tesi ben senzilla i tendra: fins que no s’aconsegueixi una de les dues opcions, els independentistes donaran tot el suport polític a les iniciatives dels federalistes en matèria d’organització territorial tant a Madrid com a Barcelona, i els federalistes donaran tot el suport polític a les iniciatives dels independentistes en matèria d’organització territorial tant a Madrid com a Barcelona. Això vol dir que si un dia Madrid organitza un referèndum per demanar als catalans si volen esdevenir un estat federat, els independentistes hauran de fer campanya pel sí. Ara bé, si s’organitza un referèndum per demanar als catalans si volen ésser un estat independent, els federalistes també hauran de fer campanya pel sí.
Finalment, el pacte es conclouria quan s’aconsegueixi una de les dues opcions, fet que no implicaria que els altres, a partir d’aleshores, haguessin de renunciar als seus somnis. És a dir, si finalment s’aconsegueix una Espanya federal gràcies també al suport dels independentistes, això no voldrà dir que a partir d’aleshores els independentistes hagin de renunciar a la independència. De la mateixa manera, si s’aconsegueix la independència, els federalistes podran seguir proposant que aquella nova república independent s’hauria de federar amb Espanya.
Joan, què hi dius? I si fem unpacte de debò?
