Al Tirant lo Blanc, que és llibre de fonament i de sapiències inesperades, podem llegir que l’escuder Diafebus duia una cota d’armes brodada de cascalls amb una frase escrita, més o menys com passa ara amb les samarretes de marca. La frase deia: “Lo que a altri fa dormir a mi disperta” (Cap. 132), o el que és el mateix, que mentre la droga adorm la majoria a Diafebus el desperta, l’esvera. Fa massa temps que convivim amb els estimulants perquè ara fem veure que ens en sorprèn la importància. O que neguem que mai no hem sospitat que algunes persones actuen de manera estranya, suscitada per substàncies sintètiques i noves, o de ben tradicionals i entranyables com el vi. En la recent i escandalosa sentència dels jutges de Pamplona, s’hi diu que la víctima de la Manada estava sota els efectes de l’alcohol i que aquest fet va desinhibir-la i va reduir la seva capacitat de resposta. No estem en condicions de negar-ho. Però, per aquest mateix camí, també tenim el dret de preguntar-nos si determinades autoritats podrien actuar també influïdes per alguna mena de consum estimulant. Determinades declaracions públiques dels nostres polítics només ens poden fer sospitar. I el contribuent, que està ressentit de contribuir fins a pagar-ho tot, sempre sospita de les autoritats, desconfia dels que es fan anomenar servidors públics perquè, en general, servir, el que se’n diu servir, serveixen poc. Si són els nostres servidors, els ciutadans tenim dret no només a demanar-los competència intel·lectual i exemplaritat moral, també podem exigir un capteniment digne. La vocalització de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría el dia que va parlar de Verano azul a Sevilla era normal? Les acrobàcies de Jean-Claude Juncker picant les galtes dels principals dirigents de la Unió Europea generen confiança o provoquen la inquietud dels mercats? No oblidem mai que és el veí qui escull l’alcalde i és l’alcalde qui vol que siguin els veïns l’alcalde.
La política cada vegada s’assembla més a les dures competicions esportives, a les de risc. Per tant ja ha arribat el moment que exigim un eficaç control antidopatge als nostres representants públics i repúblics. Si un conductor qualsevol s’ha de sotmetre a controls d’alcoholèmia, si un pilot d’avió, a més a més, s’ha de sotmetre a revisions de la seva psique, per què n’estan exemptes les autoritats? És més delicada de gestionar la volta ciclista o la independència de Catalunya? Estaven sota els efectes al·lucinògens els agents o els que van ordenar atonyinar els electors de l’u d’octubre o només ens preocupen si els nadadors d’una competició duien una estranya eufòria? Si Albert Rivera va practicar la natació de competició durant vuit anys i va arribar a ser dues vegades campió de Catalunya d’estil braça segur que està acostumat als controls antidopatge i en serà un defensor. Segur que és el primer interessat a esvair qualsevol dubte, a esborrar l’ombra de l’ombra d’un ínfim dubte sobre les seves competències intel·lectuals quan afirma que s’ha d’intervenir Tevetrès en favor del Senat d’Espanya. Caldria fer, per exemple, de manera aleatòria, algunes inspeccions a les aigües grises del Congrés dels Diputats, del Senat i del Parlament de Catalunya. Veure si al pipi de ses senyories hi sovintegen alguns elements químics, per exemple, l’alcaloide de l’Erythroxylum coca. O altres coses pitjors. Caldria irrompre improvisadament al conclave de Vistalegre i saber si el consum de marihuana, per dir alguna cosa a l’atzar, condiciona o no algunes decisions dels màxims dirigents de Podemos. Hauríem de poder saber si les riallades, les contradiccions i canvis d’humor de l’alcaldessa Colau són genuïnes o induïdes. Caldria fer bufar als principals oradors del Parlament de Catalunya, acabats de passar pel faristol, quan parlen de reconciliar-nos, d’estimar-nos els uns als altres com si els nostres problemes polítics es poguessin solucionar amb petonets i abraçades.
Mentre ens demanin el vot i els paguem el sou tenim tot el dret, tenim tota l’autoritat moral per saber-ho tot sobre la química dels nostres polítics. Qualsevol cosa és millor que sospitar equivocadament que som en mans de toxicòmans. O de malalts mentals que, sí, són molt respectables però poc adients per governar-nos. Com ara, per dir alguna cosa, els cleptòmans.
